Termes entre els quals convé distingir.

• Llenguatge: capacitat humana -i no només humana- que ens permet estructurar el pensament i, en conseqüència, comunicar-nos.
• Llengua: forma de llenguatge; codi o sistema de signes lingüístics que, perfectament estructurat, fa possible la comunicació amb la resta de membres de la comunitat lingüística.
• Parla: manifestació de la llengua en l'ús individual que un parlant en fa en un moment determinat; concreció o materialització de la llengua en cada individu.
• Variació lingüística: fenomen inherent a qualsevol llengua pel qual una llengua és diferent segons l'època, el lloc, el grup social o la situació comunicativa en què es manifesta.

Des de la gestació del català -com de la resta de llengües romàniques- entre els segles VII i VIII, el català ha evolucionat prou com perquè puguem parlar de cinc etapes.

• Català preliterari (segles VII-XIII). El català dels primers segles només ens ha arribat inserit en textos escrits en llatí, per la qual cosa no en podem extreure grans conclusions.
• Català medieval (segles XIII-XV). El català esdevé llengua literària i funcional, per la qual cosa podem parlar ja de llengua perfectament formada lèxicament, fonètica, morfològica i sintàctica.
• Català de la Decadència (segles XVI-XIX). Apareixen els primers castellanismes en el català, fins aleshores inèdits en el domini lingüístic. La creixent desconnexió política entre els diversos territoris del domini afavoreixen la diferenciació dialectal i l'anarquia ortogràfica.
• Català de la Renaixença (segle XIX i primer quart del XX). La Renaixença significa l'intent de recuperació de la llengua catalana per als àmbits cultes, amb la qual cosa es posa en marxa la voluntat de crear una normativa que permeti erradicar l'anarquia ortogràfica. Durant la segona meitat del segle XIX, les posicions per elaborar aquesta normativa són diverses i enfrontades, per la qual cosa es genera una polèmica substancial entre els partidaris del català acadèmic, model basat en la llengua literària medieval, i els partidaris del "català que ara es parla", que defensaven que la llengua normativa reflectís la llengua parlada en aquell moment. Les temptatives de normativització de la llengua culminen els primers anys del segle XX amb la reforma lingüística promoguda des de les pàgines de la revista L'Avenç per un grup de joves entusiastes encapçalat per Pompeu Fabra. 
• Català contemporani. La reforma fabriana culmina amb la creació de l'Institut d'Estudis Catalans el 1907 i l'aprovació de la normativa, que es concreta en el Diccionari ortogràfic (1917), la Gramàtica catalana (1918) i el Diccionari general de la llengua (1932). La normativització és el pas previ per a la modernització de qualsevol llengua. 

La història de la llengua permet analitzar-ne l'estat en un moment determinat i observar-ne els canvis i les substitucions lèxiques que s'hi han anat produint al llarg del temps. També permet documentar els arcaismes que han caigut en desús a causa de l'evolució lògica que pateix indefectiblement qualsevol llengua pel fet de trobar-se sotmesa als hàbits lingüístics dels parlants. D'altra banda, la gramàtica històrica investiga, entre altres coses, l'evolució de cada paraula des del seu origen etimològic fins la seva fixació moderna.

La variació social reflecteix els usos de la llengua dels diferents grups socials que integren la comunitat lingüística. Per referir-nos a aquesta variació, utilitzem el concepte de dialecte social. Tot i que costa d'establir les relacions existents entre la llengua i els grups o classes socials, sembla força evident que la parla de les persones té alguna que altra cosa a veure amb dos factors: la posició social i el nivell d'educació. Així les coses, la utilització d'un determinat dialecte social permet l'individu identificar-se amb un grup social o, si més no, desvincular-se'n: grups polítics, bandes urbanes, classes socials... En els casos de l'anglès o de l'alemany, per exemple, és molt fàcil apreciar aquest fenomen. No és el cas del català per dos motius: d'una banda, perquè no és possible establir una relació clara i sistemàtica entre la vinculació social dels parlants i la seva competència lingüística, i, de l'altra, perquè la presència del castellà -o del francès i de l'italià en els casos de la Catalunya Nord i de l'Alguer- ha modificat substancialment el panorama sociolingüístic del domini lingüístic.

De tota manera, per estudiar la variació social en la llengua catalana es tenen en compte aspectes com ara l'edat, el sexe, l'estatus social, la professió, el nivell d'educació i el nivell d'interferència d'una segona llengua (castellà, francès o italià). 

A banda de totes aquestes qüestions sociolingüístiques, per analitzar la variació social del català, podem parlar de dialectes socials com els que segueixen.

• El parlar bleda es caracteritza per l'absència de tensió articulatòria i per una permanent nasalització. Pel que fa al vocalisme, no distingeix la vocal neutra de la a, ni les es obertes de les es tancades; i, quant al consonantisme, tendeix a ensordir les esses sonores (cami[s]a, ca[s]a) i les africades palatals (pla[tʃ]a) i a africar les fricatives palatals (ra[tʃ]ola).
• El parlar xava és fonèticament molt similar al parlar bleda, però conté, en general, una proporció més elevada de castellanismes.

Un altre concepte que té relació directa amb la variació social és l'argot. Sovint, l'exercici d'una professió o la vinculació a un grup social concret implica l'adopció d'un determinat codi que s'utilitza, en principi, amb finalitat críptica i que serveix per identificar els membres del grup. Els estudiants (mates, campana, catejar, cates, telecos...), els metges (fonendo, placa, resso, ortopanto...), els advocats, l'àmbit esportiu (bimba, misto, ciri...), les noves generacions o els sectors més marginats socialment (talego, trena, peluco, bòfia, dinyar-la, pispar...), per exemple, tenen el seu argot que permet identificar-ne els membres.

Les varietats funcionals o registres lingüístics tenen a veure amb la modalitat que presenta una llengua en cada situació comunicativa concreta, i és que cada context comunicatiu requereix un determinat ús lingüístic que no té a veure amb la correció o la incorrecció, sinó amb la capacitat adaptativa de cada parlant a cada situació en què es comunica.

Hi ha quatre factors que determinen quin registre cal utilitzar en cada context comunicatiu: el tema, el canal de comunicació, la intencionalitat i el grau de formalitat.

• El tema a què fa referència el missatge condiciona el lèxic que s'hi utilitzarà. Normalment, fem servir un lèxic més corrent quan ens referim a temes generals, mentre que recorrem a un vocabulari més precís (cultismes, tecnicismes...) quan el tema del nostre missatge és més concret o específic. El que per a nosaltres és un simple mal de cap, per a un metge és una cefalea, per exemple.
• El canal també condiciona l'elecció del registre, i és que no és el mateix expressar-se oralment que fer-ho per escrit. La llengua oral acostuma a ser més espontània, i es veu reforçada per estratègies comunicatives com la gestualitat o l'entonació. El canal escrit, per contra, ofereix més possibilitats d'elaboració i de precisió. Cal tenir presents, en aquest punt, els nous canals que han creat les noves tecnologies (les xarxes, els correus electrònics, els whatsapps...) i que han aproximat al canal escrit les estratègies de l'oralitat.
• L'elecció del registre també depèn de la intencionalitat o propòsit comunicatius, ja que no és el mateix que un parlant pretengui informar, convèncer, descriure, argumentar o qüestionar, per exemple. A grans trets, podem distingir entre dues intencions en la producció textual: la voluntat subjectiva i la voluntat objectiva.
• El nivell de formalitat depèn del grau de relació entre els interlocutors, factor que, lògicament, incideix significativament en la tria del registre: no parlem de la mateixa manera amb un amic que amb una persona desconeguda, i no ens adreçarem amb el mateix tractament a un company que a un conseller del Govern. Dos advocats, per exemple, utilitzaran registres diferents segons que es trobin en una vista oral davant d'un jutge o pactant els termes d'una sentència als passadissos de l'Audiència. En aquest sentit, la llengua disposa d'un ampli repertori de fórmules de tractament, que van des del tu, més informal, al vostè o al vós, més formals. Fins i tot existeixen formes de tractament com Honorable o Il·lustríssim/a que s'associen a un càrrec determinat. Però el grau de formalitat també es manifesta en recursos diversos com la tria lèxica, els tons de veu o la presentació dels textos.

Registre col·loquial

És el registre més freqüent en les situacions comunicatives i, per tant, el tema acostuma a ser general i a anar lligat fets i qüestions de la vida ordinària.

Característiques:

• El canal acostuma a ser oral.
• Escassa elaboració sintàctica.
• Ús de mots genèrics i de significat difús: fotre, d'allò...
• Ús freqüent d'onomatopeies, de frases fetes, de la ironia, d'exageracions i d'eufemismes.
• Incorreccions fonètiques (istiu, curanta, sixanta, juriol, bora nit, gavinet, vrema...) i morfològiques (sapiguer, volguer, llapissos...); ús col·loquial dels pronoms febles.

Registre familiar i registre vulgar

Comparteixen bona part de les característiques amb el registre col·loquial, però en difereixen en el camp lèxic. El registre familiar, per exemple, recorre sovint a formes pròpies del llenguatge infantil per fer referència a determinades funcions fisiològiques, parts del cos o parentius, mentre que el registre vulgar s'identifica amb l'abundància de renecs, referències als òrgans sexuals o la transgressió de valors religiosos. És per això que, tot i ser absolutament viu en la llengua, les convencions socials imposen fortes restriccions al seu ús.

Registre científic i tècnic

• Sol anar associat a la divulgació escrita.
• Propòsit objectiu (absència de verbs en 1a i 2a persones).
• Terminologia i lèxic específics de cada camp d'investigació: neologismes, cultismes, sigles, citacions...
• Concreció i claredat: s'evita l'ambigüitat per donar el mínim lloc possible a les interpretacions.
• Sintaxi senzilla.

Registre literari

• Voluntat estètica i propòsit subjectiu. 
• Es recorre al màxim a les possibilitats expressives de la llengua: jocs de paraules, figures retòriques, arcaismes...
• Potenciació de la creativitat.
• Té la possibilitat d'integrar la resta de registres, fins i tot el col·loquial i el vulgar, quan el context ho requereix.

Registre publicitari

• Voluntat d'influir i persuadir els potencials clients, usuaris, votants...
• Ús de recursos -no només retòrics- com la interpel·lació directa, l'eslògan, el joc de paraules, la ironia, l'ambigüitat calculada i la imatge gràfica.

Registre jurídic i administratiu

És el registre associat al món de l'administració i dels tribunals de justícia, que genera documents com les lleis, els decrets, les circulars, els edictes, les interlocutòries o les sentències. 

És un registre que ha estat tradicionalment caracteritzat per una sintaxi enrevessada i un retòrica arcaitzant que dificultaven la comprensió dels textos. Avui dia s'intenta evitar aquesta retòrica confusa i substituir-la per un llenguatge acurat i entenedor. També s'estan fent esforços per unificar els models textuals i per organitzar la informació de forma coherent i precisa.

Registre estàndard

És la varietat que procura situar-se per damunt de la diversitat lingüística descrita fins aquí i per sobre dels dialectes. Efectivament, l'estàndard és una varietat artificial, supradialectal i comuna (intenta neutralitzar les diferències dialectals existents entre els parlants) que proporciona els models adequats per a les comunicacions formals (satisfà, per tant, les necessitats comunicatives de la societat moderna). Es tracta, per tant, del registre dels mitjans de comunicació (premsa, ràdio i televisió) i de l'ensenyament.

Té com a base la normativa ortogràfica establerta per Pompeu Fabra i regulada per l'Institut d'Estudis Catalans i, per tant, les característiques gramaticals i ortogràfiques del català central, tot i que també accepta determinats trets de la resta de varietats geogràfiques. De fet, existeix fins i tot un estàndard específic per al valencià, regulat per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, tot i que l'estàndard català és perfectament vàlid per a tot el domini lingüístic.

Els parlars catalans, dialectes o varietats geogràfiques del català, s'agrupen en dos grans blocs dialectals: el català oriental i el català occidental. Ara bé, aquests dos grans blocs són constituïts per sis dialectes: rossellonès, català central, balear, alguerès, nord-occidental i valencià. Al seu torn, cada dialecte comprèn diferents subdialectes.

A banda del geogràfic, existeix també un segon criteri per classificar els dialectes ja que podem distingir entre dialectes constitutius i dialectes consecutius. Els dialectes constitutius són els que neixen en el mateix moment en què neix la llengua catalana, i que són producte de la desigual evolució del llatí vulgar en els diversos territoris en què aquesta llengua va derivar en català. Els dialectes consecutius, en canvi, són el resultat del transplantament del català des dels territoris originaris a altres àrees en què no s'hi parlava inicialment com a conseqüència dels repoblaments que es van dur a terme en dos períodes de la història: la Reconquesta (segle XIII) i l'expansió per la Mediterrània (segle XIV).

Rossellonès o català septentrional

• Domini lingüístic: comprèn les comarques franceses de l'Alta Cerdanya (menys Llívia), el Capcir, el Conflent, el Vallespir i el Rosselló, que, juntament amb la comarca de Fenolleda, de parla occitana, constitueixen el Departament dels Pirineus Orientals.
• Subdialectes: capcinès (Capcir).
• Característiques:
• fonètiques: fa reducció vocàlica i tanca les os tòniques en [u];
• morfològiques: 1a persona del singular del present d'indicatiu en [i] (jo cant[i]);
• lèxiques: arcaismes, gal·licismes i occitanismes.

Català central

• Domini lingüístic: comarques de Girona, de Barcelona i del nord de Tarragona.
• Subdialectes: septentrional de transició, barceloní, tarragoní, xipella i salat.
• Característiques: 
• fonètiques: fa reducció vocàlica;
• morfològiques: 1a persona del singular del present d'indicatiu en [u] (jo cant[u]).

Balear o català insular

• Domini lingüístic: Illes Balears i Pitiüses, repoblades en el segle XIII principalment per parlants del subdialecte salat del dialecte central.
• Subdialectes: mallorquí, menorquí i eivissenc.
• Característiques: 
• fonètiques: fa reducció vocàlica i manté la vocal neutra en posició tònica;
• morfològiques: 1a persona del singular sense desinència (jo cant) i ús viu de l'article salat;
• lèxiques: arcaismes (isolament), arabismes (toponímia) i anglicismes (només en el menorquí).

Alguerès

• Domini lingüístic: l'Alguer, ciutat situada al nord-oest de l'illa italiana de Sardenya, repoblada en el segle XIV per catalans procedents principalment del camp de Tarragona i del Penedès.
• Entès pel 65% de la població i parlat per un 30% (unes 26.000 persones).
• Característiques: 
• fonètiques: fa reducció vocàlica;
• morfològiques: 1a persona del singular sense desinència (jo cant);
• lèxiques: arcaismes (aïllament), italianismes i sardismes.

Català nord-occidental

• Domini lingüístic: comarques de Lleida, Franja de Ponent, Principat d'Andorra i Terres de l'Ebre.
• Subdialectes: pallarès i ribagorçà a la zona septentrional i tortosí a la meridional (transició amb el valencià).
• Característiques: 
• fonètiques: no fa reducció vocàlica;
• morfològiques: 1a persona del singular del present d'indicatiu en [o] (jo cant[o]); formes arcaiques de l'article (lo i los).

Valencià

• Domini lingüístic: Comunitat Valenciana, menys les comarques interiors, repoblades per aragonesos i castellans en fases diferents, i el Carxe, conjunt de pobles que pertanyen a la Comunitat de Múrcia i que són fronterers amb la província d'Alacant.
• Subdialectes: valencià septentrional, valencià central o apitxat i valencià meridional.
• Característiques: 
• fonètiques: no fa reducció vocàlica;
• morfològiques: 1a persona del singular del present d'indicatiu en [e] (jo cant[e]);
• lèxiques: arabismes (sobretot en la toponímia, però també en el lèxic comú) i castellanismes.