Gramàtica
Fonètica: vocalisme
La fonètica és la branca de la lingüística que estudia els sons que utilitzem els éssers humans quan ens comuniquem oralment, sons que produïm amb el nostre aparell fonador.
L'aparell fonador
Quan surt dels pulmons, l'aire passa a la laringe, on rep una primera modulació per part de les cordes vocals, uns músculs membranosos que o bé deixen passar l'aire lliurement o bé es tensen i obturen parcialment la glotis (l'obertura de la laringe) per produir una vibració. Si les cordes vocals vibren, el so que se n'obté serà sonor, mentre que si no ho fan, el so resultant serà sord. Tots els sons vocàlics, per exemple, són sonors, mentre que els consonàntics poden ser de tots dos tipus, sonors i sords, en funció de si, quan els produïm, vibren o no vibren les cordes vocals.
Un cop l'aire ha superat les cordes vocals, els sons sonors són modulats per la laringe, pel nas i per la boca, que actuen com a ressonadors de les vibracions que produeixen les cordes vocals. Segons la posició de l'úvula, que es troba al final del paladar tou, l'aire anirà majoritàriament o completa cap al nas o completament cap a la boca. En el primer cas, obtindrem sons nasals, mentre que en el segon parlarem de sons orals. Al nas, l'aire ja no troba cap obstacle més abans de ser expulsat. A la boca, en canvi, l'aire troba eventualment obstacles diversos. Segons els òrgans bucals que intervenen en l'articulació del so, el volum de la cavitat bucal queda modificat, cosa que condiciona d'una manera o d'una altra el pas de la columna d'aire i, per tant, distingeix entre sons consonàntics diferents.
La fonètica distingeix dos tipus d'òrgans bucals.
- Òrgans passius (fixos): dents superiors, alvèols dentals i paladar dur.
- Òrgans actius (mòbils): llavis, llengua (àpex, predors, dors i postdors), vel del paladar.
Distincions fonètiques entre sons vocàlics i sons consonàntics
Quan articulem un so vocàlic, l'aire que ve dels pulmons i passa abans per la laringe no troba cap impediment abans de ser expulsat, mentre que, en produir un so consonàntic, l'aire és interromput totalment o parcial a la cavitat bucal.
Els sons vocàlics constitueixen el nucli de la síl·laba.
Els sons vocàlics sempre són sonors.
La transcripció fonètica
Per representar els sons d'una llengua utilitzem l'Alfabet Fonètic Internacional (AFI), que estableix unes normes específiques entre les quals convé que observem les següents.
- Els sons es transcriuen entre claudàtors.
- Cada so és representat per un signe.
- Cal indicar amb el signe ´ de l'accent agut totes les síl·labes tòniques.
Els sons vocàlics
La classificació i la descripció fonètiques de les vocals depenen de dos aspectes.
1. Grau d'obertura
Segons si obrim més o menys la boca a l'hora d'articular un so vocàlic, distingirem entre:
- vocals tancades à [i] [u]
- vocals semitancades à [e] [o]
- vocal mitjana à [ə]
- vocals semiobertes à [ɛ] [ɔ]
- vocal oberta à [a]
Si tens dificultats per reconèixer el grau d'obertura de les es i de les os en català, clicant aquí trobaràs orientacions que et poden ser d'utilitat.
2. Localització
En funció de la posició de la llengua en la cavitat bucal, podem classificar les vocals en:
- vocals anteriors (o palatals) à [i] [e] [ɛ];
- vocals centrals à [a] [ə];
- vocals posteriors (o velars) à [u] [o] [ɔ].
La reducció vocàlica
En català central, les vocals que s'articulen en posició tònica són set: [a], [e], [ɛ], [i], [o], [ɔ] i [u]. Per contra, en posició àtona només articulem tres vocals: [ə], [i] i [u].
El motiu és que els parlants del català central pronunciem amb una vocal neutra les as i les es que són àtones: S[ə]rdeny[ə], C[ə]rdany[ə], [ə]ss[ə]ssin[ə], [ə]mb[ə]ixad[ə].
I articulem [u] les os àtones: c[u]mp[u]rtament, v[u]cal, c[u]ns[u]nant.
| Vocalisme tònic | Vocalisme àton |
| [á] | [ə] |
| [é] | |
| [έ] | |
| [í] | [i] |
| [ɔ´] | [u] |
| [ó] | |
| [ú] |
Contactes vocàlics
Quan dues o més vocals entren en contacte, es poden produir canvis fonètics significatius. Si un contacte vocàlic es resol amb un hiat, la transcripció fonètica de les vocals serà la mateixa que faríem si es tractés d'una vocal aïllada d'altres vocals: històr[iə], poes[íə].
Quan, per contra, el contacte vocàlic dóna lloc a un diftong, aleshores apareixerà a la transcripció un so dels anomenats graduals: [j] i [w].
Si es tracta d'un diftong creixent, la i o la u que l'introdueixen són considerades semiconsonants, i és per això que, en el seu lloc, transcriurem [j] i [w]. Exemples: [ju]gurt, q[wá]tre, papa[jə], ping[wí].
Si, en canvi, tenim un diftong decreixent, aleshores la i o la u que, dins el contacte vocàlic, hi ha en segon lloc són considerades semivocals i també es transcriuran amb un d'aquests dos sons graduals. Exemples: r[éj]na, pal[áw], c[új]na, c[iw]tat.
Una darrera possiblitat és que tinguem un triftong. En aquest cas, una mateixa síl·laba contindrà tres vocals, i, a l'hora de fer-ne la transcripció, hi haurà dos sons graduals separats per una vocal central; i és que, al cap i a la fi, un triftong és la combinació d'un diftong creixent i d'un diftong decreixent en una mateixa síl·laba amb una vocal forta al mig que fa de frontissa. Exemples: rè[jəw], Alg[wáj]re.
Si vols repassar els contactes vocàlics perquè no recordes prou bé els casos en què dues vocals formen diftong o hiat en català, pots fer-ho aquí.