La Renaixença

Concepte, personatges i institucions

Capçalera d'un número de La Renaixensa, revista quinzenal que esdevingué una de les principals plataformes de difusió del moviment de ressorgiment de la literatura i la cultura catalanes durant la segona meitat del segle XIX.

Moviment de recuperació política, cultural i literària que, al llarg del segle XIX i sobretot en el seu darrer quart, es va desenvolupar a Catalunya amb dos objectius principals:
- dignificar la llengua catalana;
- restablir als territoris de parla catalana una literatura nacional al mateix nivell que la de qualsevol país europeu.
Superació de tres segles de recessió literària i cultural i retrobament amb el passat esplendorós medieval.
El moviment parteix de l'interès de la burgesia catalana per diferenciar-se de la de la resta d'Espanya, més agrària i menys industrial, per la qual cosa, el moviment és, abans que res, polític.
Moviment heterogeni, ja que dóna cabuda a tendències estètiques diferents, fins i tot oposades: romanticisme i realisme fonamentalment.
Inici: publicació, el 1833, de l'oda La pàtria, de Bonaventura Carles Aribau, a la revista El Vapor.
Intel·lectuals impulsors: Antoni Puigblanch, Fèlix Torres Amat i Pròsper de Bofarull inicialment, i Marià Aguiló, Manuel Milà i Fontanals, Joaquim Rubió i Ors i Antoni de Bofarull fonamentalment.
A mitjan segle XIX, ja s'identificaven amb la Renaixença les institucions culturals més importants del país com l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona o la Universitat de Barcelona i fins i tot sectors destacats de l'Església, encapçalats per Jaume Collell i Torras i Bages.

Els Jocs Florals

Els Jocs Florals són l'expressió màxima de l'esperit de la Renaixença i el fet amb què el moviment adquirí major projecció popular.
Restaurats el 1859 tot recuperant el certamen literari del mateix nom que va començar a celebrar-se a Tolosa de Llenguadoc en el segle XIV per premiar la millor poesia trobadoresca.
Repercussió: enllaç amb el passat cultural medieval i, per tant, amb el període de major esplendor de les lletres catalanes; plataforma per al foment de la creació literària en català; estímul per a l'opció lingüística d'un bon nombre d'escriptors i intel·lectuals catalans.
Els tres grans escriptors de la Renaixença, Jacint Verdaguer, Narcís Oller i Àngel Guimerà hi van ser premiats, però només l'últim aconseguí de ser nomenat Mestre en Gai Saber, títol atorgat a l'escriptor que havia guanyat els tres premis principals.
No obstant tot plegat, ja des del primer any de la restauració el Jocs Florals van estar sotmesos a la polèmica, ja que el sector més renovador de la Renaixença (partidari de "lo català que ara es parla") els va considerar anacrònics i conservadors.

Romanticisme

Caminant damunt un mar de boira, de Caspar David Friedrich (1817).

Moviment d'arrel nacionalista que recupera les tradicions populars en tant que representatives de l'"ànima del poble".
Rebuig dels principis i els cànons clàssics i, per tant, de l'estètica neoclàssica del segle anterior.
Defensa de la llibertat i l'individualisme de l'artista i de l'originalitat de l'obra d'art.
Reivindicació de la lletjor, l'horror i el grotesc com a valors estètics.
Barreja de gèneres, tons o estils en una mateixa obra.
Predomini de la subjectivitat i el sentiment per damunt de la raó.
Tendència a l'evasió de l'individu (el mal del segle).
Exaltació d'un cert sentiment nacionalista o patriòtic, relacionat amb la recuperació de tradicions o llegendes o bé de l'ambientació medieval.
Presència ocasional de l'exotisme o l'aventura en determinades obres.
Transgressió de la llei, conductes antisocials.
Referents: Victor Hugo (França) i Sir Walter Scott (Gran Bretanya) representants del vessant romàntic més conservador; i P. B. Shelley i Lord Byron, tots dos britànics i lligats al romanticisme més liberal.
Altres: Novalis, Friedrich Hölderlin i Heinrich von Kleist (Alemanya); Edgar Allan Poe (nord-americà i mestre del conte de terror i intriga); Jane Austen, Emily Bronte, Mary Shelley i Bram Stoker (Gran Bretanya); Gustavo Adolfo Bécquer, José Zorrilla, Rosalía de Castro i José de Espronceda (Espanya); Alessandro Manzoni (Itàlia).

Realisme

Il·lustració per al Conte de Nadal de Charles Dickens.

Moviment centrat sobretot en la novel·la.
Intent de reproducció de la societat del seu temps, enfront de l'evasió cap al passat que implicava el romanticisme.
Reivindicació de la reproducció mimètica de la realitat i de la societat.
Pretensió de màxima objectivitat i intenció crítica.
Referents: Honoré de Balzac i Stendhal (França); Charles Dickens (Gran Bretanya); Lev Tolstoi i Fiodor Dostoievski (Rússia); Benito Pérez Galdós, Leopoldo Alas Clarín i la naturalista Emilia Pardo Bazán (Espanya).

Naturalisme

Moviment conseqüència dels principis realistes.
Nascut a França de la mà d'Émile Zola.
Objectius:
- Retratar la vida de les classes socials més desfavorides (Germinal n'és l'exemple paradigmàtic).
- Aplicar dels mètodes i els principis científics a la novel·la.
- Reflectir en la literatura les teories deterministes, segons les quals, els individus vivim condicionats tant per l'herència biològica com per la influència del medi.
La diferència entre realisme i naturalisme es troba en l'objectiu últim de cadascun.
- Realisme: pretén la realitat social tal com és simplement amb interès crític.
- Naturalisme: pretén guarir els mals de la societat a través de la literatura.

Autors i obres

La poesia: Jacint Verdaguer

Retrat al carbó de Jacint Verdaguer, obra del pintor modernista Ramon Casas.

Principal representant de la poesia de la Renaixença i probablement l'autor més important de la literatura catalana del segle XIX per dos motius.
- Va escriure una poesia enormement ambiciosa (i també una gran prosa).
- Ell tot sol va dur a terme una tasca que no s'havia fet al llarg dels tres segles precedents: generar una poesia culta en un català modern i assequible sense comptar amb cap altre referent que el dels escriptors medievals. En aquest sentit, és gairebé comparable a Ramon Llull, pel fet que tots dos escriptors van haver de crear, en bona mesura des del no-res, un model de llengua literària.
Aspectes biogràfics.
- Nascut a Folgueroles (Osona) el 1845 en el si d'una família pagesa.
- Ordenat sacerdot al seminari de Vic el 1870.
- S'instal·la a Barcelona el 1876.
- Guanya els Jocs Florals el 1877 amb l'extens poema L'Atlàntida.
- El 1886 emprèn un viatge a Terra Santa que li canvia la vida, ja que li ocasiona una profunda crisi existencial. De retorn a Barcelona, es dedica als pobres en cos i ànima i a la recerca del camí espiritual, alhora que redueix la producció literària; i comença a caure en desgràcia perquè es lliura a la pràctica de l'exorcisme i multiplica les donacions que feia als pobres com a almoiner del marquès de Comillas fins a l'extrem de carregar-se de deutes. Després de dos anys d'aïllament al Santuari de la Gleva (Osona), torna a Barcelona, però és suspès del sacerdoci per haver tornat a practicar exorcismes.
- Mor a Vallvidrera el 1902.
Obra lírica.
- Temàtica: mística i amor per la naturalesa, principalment, però també té poemes de registre amorós i patriòtic (al poema L'emigrant, per exemple, escrit en la seva època de viatges a l'Havana, expressa l'enyorança per la pàtria).
- Malgrat tot, les seves dues obres més ambicioses són dos poemes èpics: L'Atlàntida (1877), una epopeia on la descoberta del continent americà es barreja amb elements mitològics, i Canigó (1885), un dels grans clàssics de la literatura catalana de tots els temps. Consisteix en una exaltació llegendària, de clara influència romàntica, dels origens cristians de la pàtria catalana a l'edat mitjana. S'hi barregen personatges històrics com Guifré el Pilós i l'abat Oliva, amb nombrosos elements llegendaris i fantàstics com ara les fades. És un autèntic cant d'amor a la geografia catalana.

Obra en prosa: rondalles, discursos i articles periodístics, com els aplegats en el recull En defensa pròpia.

El teatre: Àngel Guimerà

Àngel Guimerà, dramaturg de gran popularitat i màxim exponent del teatre català de la Renaixença, en un retrat de Ramon Casas.

Àngel Guimerà (Santa Cruz de Tenerife 1845 - Barcelona 1924) significa per al teatre català el mateix que Jacint Verdaguer per a la poesia; és a dir, es tracta del creador del teatre català modern tot i que la seva producció es va anar trobant lleugerament desfasada respecte de les tendències dramàtiques dominants a Europa en cadascuna de les seves etapes.
Aspectes i condicionaments biogràfics.
- Mestre en gai saber als Jocs Florals de 1877.
- Complex de mestís. Fill de pare català i mare canària, Guimerà, nacionalista profundament convençut, es va veure sempre a si mateix com un sobrevingut, cosa que s'observa en la seva producció dramàtica.
- El fet que els seus pares es casessin quan ell ja havia nascut també el va turmentar tota la vida. Home religiós i conservador, va arribar a falsejar la seva data de naixement per tal que no es conegués aquest detall de la seva biografia.
- El fracàs amorós: enamorat de la jove vídua Maria Rubió, no va casar-s'hi, sobretot per oposició familiar, i aquest fet li va ocasionar una frustració que es reflecteix en les complicades relacions amoroses que mantenen els seus personatges. En el teatre de Guimerà, l'amor sempre topa amb impediments i circumstàncies adverses.
Obra. Etapes.
- Tragèdies històriques en vers: es tracta de l'etapa de Gal·la Placídia (1879) i Mar i cel (1888), obra en què un pirata algerià s'enamora d'una captiva cristiana fins que tots dos moren plegats. El mar i el cel són símbol de les respectives religions, que només es troben en l'horitzó, és a dir, en la mort. Influència evident del drama romàntic.
- Drames realistes en prosa ambientats en l'època contemporània de l'escriptor. Tot i la voluntat realista, hi perviu un clar esperit romàntic. És el cas de Maria Rosa (1894), Terra baixa (1896) o La filla del mar (1900). La segona exposa la història d'amor entre el pastor Manelic i la Marta (amant del terratinent, en Sebastià), que mantenen una relació d'amor i odi fins que fugen plegats cap a la terra alta, on els éssers humans són purs en la soledat de les muntanyes.
- Última etapa. A principis del segle XX, Guimerà retorna a l'esperit de les seves primeres tragèdies, més romàntic i, per tant, anacrònic.

La novel·la: Narcís Oller

Narcís Oller (Valls 1846 - Barcelona 1930) és, malgrat algunes limitacions tècniques i certa tendència al sentimentalisme, el millor representant del realisme i del naturalisme en terres catalanes, i també el podríem considerar el veritable recuperador del gènere de la novel·la.
El seu mèrit literari consisteix en diversos factors.
- Haver sabut trobar un model de llengua apte per a la novel·la. Pel fet d'haver estat fonamentalment extret del quadre de costums, el català literari d'Oller no és tan rigorós ni polit com el de Verdaguer, sinó que presenta algunes imperfeccions, com l'ús relativament freqüent de castellanismes i d'onomatopeies. Malgrat tot, el seu model de prosa serà pres com a referent pels novel·listes contemporanis i posteriors.
- Haver aprofitat la labor dels crítics literaris Josep Yxart i Joan Sardà per polir la seva prosa i per observar i integrar les noves tendències narratives europees.
- Haver contribuït a generar un públic lector interessat en la seva narrativa i, per tant, haver fomentat l'interès burgès per la novel·la en general, la qual cosa va contribuir també a activar tota una indústria editorial.
Publica la seva primera novel·la amb 36 anys, amb una edat prou avançada, ja que va treballar de procurador dels tribunals a Barcelona des de ben jove. Es tracta de La papallona (1882), la història d'un seductor que acaba penedit quan es mor una de les seves amants, que se n'havia enamorat. Émile Zola va escriure un pròleg a la traducció francesa d'aquesta novel·la en què destacava el talent narratiu de Narcís Oller, però, alhora, n'apuntava una característica que separava l'escriptor català dels naturalistes: la tendència al sentimentalisme.
La novel·la més naturalista de Narcís Oller arriba el 1884, quan publica L'escanyapobres, història d'una parella d'avars en un poble català en plena transformació industrial, ja que hi exhibeix un to molt més dur que no fa concessions al sentimentalisme.
El 1885 publica Vilaniu, nom de ficció que Oller atribueix al seu Valls natal i que apareixerà novament a La frebre d'or i a La bogeria, una novel·la en què l'escriptor evoca, amb certa tendència romàntica, els personatges populars, els llocs i els costums de la seva vila nadiua, tot i que exhibint-hi també l'esperit crític que s'espera d'una narració realista per condemnar l'ensopiment i l'estretor de mires de la societat rural catalana.
La febre d'or (1890-1892), potser la novel·la més ambiciosa de Narcís Oller, publicada en tres volums, retrata les oscil·lacions de la borsa a la Barcelona de l'època i les seves conseqüències en la família d'un fuster enriquit que acabarà arruïnat, i exposa una mirada crítica sobre els vicis de la nova burgesia industrial catalana.
Una de les millors obres ollerianes, La bogeria, arriba el 1898, i es tracta d'un debat a propòsit del tòpic naturalista del determinisme, ja que s'hi planteja una discussió sobre les condicions hereditàries i ambientals que poden portar un home a tornar-se boig.
Amb Pilar Prim (1906), Narcís Oller va intentar adaptar-se als nous corrents modernistes de principis del segle XX en la narració de l'enamorament d'una dona madura.
Altres obres significatives del primer novel·lista modern de la represa literària són els seus contes, com els dels reculls Croquis del natural (1879), Notes de color (1883) o Figura i paisatge (1897), i les seves Memòries literàries, publicades pòstumament (1962).

Novel·la: altres autors

Exemplar de la primera edició de L'orfeneta de Menargues (1862), d'Antoni de Bofarull.

Els inicis: novel·la històrica i novel·la romàntica.
- L'orfeneta de Menargues o Catalunya agonitzant (1862), d'Antoni de Bofarull: primera novel·la de la represa.
- Lo Bruch (1880), de Josep Feliu i Codina.
- Julita (1874), de Martí Genís i Aguilar.
Quadre de costums: intent de reproducció de la realitat menestral i petitburgesa en textos breus i humorístics a mig camí entre l'article periodístic i el conte, amb intenció crítica i certa dosi de nostàlgia per la pèrdua dels valors i dels costums tradicionals amb l'arribada de la industrialització. Autors més significatius: Robert Robert, Emili Vilanova, Josep Feliu i Codina i Francesc Manel Pau.
Novel·la realista principalment ambientada en el camp català.
- L'hereu Noradell (1889) i L'hereu Subirà (1891), de Carles Bosch de la Trinxeria.
- La família dels Garrigas (1888), de Josep Pin i Soler.
- La fabricanta (1904), de Dolors Monserdà.
- La punyalada (1904), de Marià Vayreda: preludi de la novel·la modernista rural.