Es tracta d'aquesta informació continguda en les desinències verbals sobre el mode, el temps, el nombre, la persona i l'aspecte del verb.

Determina l'actitud de l'emissor respecte de l'acció, l'activitat, l'esdeveniment o l'estat que vol expressar amb un verb concret.

• Indicatiu: presenta l'acció del verb objectivament.

Aquest matí ha nevat a la Cerdanya.

• Subjuntiu: presenta l'acció verbal com una possibilitat o un desig.

Ai, si em toqués la loteria!

• Imperatiu: l'emissor fa servir aquest mode quan vol expressar una ordre al receptor del missatge.

Veniu ara mateix!

Indica el moment en què es produeix l'acció verbal.

• Present: present d'indicatiu i de subjuntiu.
• Passat: passat simple i perifràstic, imperfet.
• Futur: futur, condicional.

El nombre indica si el subjecte és singular o plural, és a dir, el nombre de persones que realitzen l'acció que expressa el verb.

La persona relaciona el verb amb un dels pronoms personals tònics que l'acompanyen: jo, tu, ell/a, nosaltres, vosaltres, ells/es. Ara bé, la presència d'aquests pronoms no és obligatòria en una oració, ja que el català permet l'elisió del subjecte en tant que les desinències verbals incorporen sempre la marca de persona i nombre.

(jo) estudio / (tu) estudies / (ell/a) estudia / (nosaltres) estudiem / (vosaltres) estudieu / (ells/es) estudien

Els morfemes aspectuals indiquen si l'acció està acabada i, per tant, és perfectiva, o bé està inacabada i és imperfectiva.

havia cantat (aspecte perfectiu)

cantava (aspecte imperfectiu)

Tots els temps compostos són perfectius. Pel que fa als simples, tots són imperfectius menys el passat simple, que és perfectiu igual que els compostos.

L'infinitiu, el gerundi i el participi no indiquen el temps de l'acció ni tenen morfemes de nombre i persona (el nombre del participi, juntament amb el gènere, és per la seva condició d'adjectiu).

L'infinitiu és una acció per fer: jugar.

El gerundi és una acció en desenvolupament: jugant.

El participi és una acció acabada: jugat.

L'infinitiu i el gerundi tenen formes compostes, formades amb el verb haver en infinitiu o gerundi i, com tots els temps compostos, pel participi del verb que s'estigui conjugant.

Infinitiu: estudiar / infinitiu compost: haver estudiat

Gerundi: estudiant / gerundi compost: havent estudiat

Les tres formes no personals presenten un caràcter dual, ja que, a banda de la funció verbal, en poden desenvolupar una altra, pròpia d'una altra categoria gramatical. 

Infinitiu = nom              El dinar se serveix a les 13.30 h.

Gerundi = adverbi       Es passeja cantant.

Participi = adjectiu      El forn està obert.

La construcció al + infinitiu per expressar el moment en què es produeix una segona acció és incorrecta. Cal canviar-la per en + infinitiu.

*Al sortir de classe, passarem pel supermercat.

En sortir de classe, passarem pel supermercat.

No es pot utilitzar l'infinitiu per donar ordres ni per expressar prohibicions. En català, les ordres es formulen en imperatiu, i les prohibicions en subjuntiu.

*No fumar.

No fumeu.

*Respectar la senyalització.

Respecteu la senyalització.

L'expressió de + infinitiu amb valor condicional és un castellanisme incorrecte.

*D'haver-ho sabut, hauria actuat d'una manera molt diferent.

Si ho hagués sabut, hauria actuat d'una manera molt diferent.

El gerundi només és correcte si expressa una acció simultània o anterior a la que expressa el verb de l'oració principal. El gerundi de posterioritat és incorrecte.

Acció anterior                            Es va tranquil·litzar havent trobat la solució del problema.

Acció simultània                        Baixava de l'avió picant de mans.

Acció posterior                          *El presumpte atracador va fugir a correcuita detenint-lo un veí del barri.

El llenguatge administratiu ha estès construccions de gerundi que no són correctes.

*Els òrgans superiors del club han promulgat un decret regulant l'ús de les noves instal·lacions.

Els òrgans superiors del club han promulgat un decret que regula l'ús de les nosves instal·lacions.

L'infinitiu no admet l'article definit davant seu, si és que no es tracta d'un infinitiu clarament substantivat.

*El tenir estudis obre portes sempre.                            T'has acabat ja el dinar?

Tenir estudis obre portes sempre.

• Els verbs acabats en vocal + -ar (-ear, crear; -iar, canviar; -oar, lloar ; i -uar, actuar) porten dièresi a les tres formes del singular i a la 3a persona del plural del present de subjuntiu. També apareix aquesta dièresi a les dues 3es persones de l'imperatiu.

• En verbs com els de dalt del tipus enjoiar, la -i- entre vocals desapareix davant les terminacions -ï, -ïs, -ïn: enjoï, enjoïs, enjoïn.
• Els verbs acabats en consonant + -iar (estudiar) tenen tònica la -i- en les tres formes del singular i en la 3a persona del plural dels presents: estudio (*estúdio), estudies (*estúdies), estudiem, estudieu, estudien (*estúdien).

• Els verbs jeure, treure i néixer, alternen les vocals -a- i -e- en el lexema. Hi escriurem una -a- quan la vocal del lexema sigui àtona i, en canvi, una -e- quan sigui tònica. 

• En els casos de fer, saber i péixer, la vocal del lexema serà sempre -a- quan sigui àtona, mentre que pot ser indistintament -a- o -e- quan sigui tònica.

• En els verbs poder i voler, les formes puc i vull del present d'indicatiu, tot el present de subjuntiu i tot l'imperatiu s'escriuen amb una -u- en el lexema, mentre que la resta de formes de tots dos verbs s'escriuen amb una -o- en el lexema.

• No existeix cap infinitiu acabat en *-guer ni cap gerundi acabat en *-guent. Per tant, *poguer i *poguent, *volguer i *volguent, *capiguer i *capiguent o *sapiguer i *sapiguent són formes incorrectes.
• Els verbs batre i derivats (abatre, combatre, debatre, rebatre), cloure i derivats (concloure, excloure, incloure), emetre i derivats (transmetre, remetre), concórrer, confondre, interrompre, concebre, percebre, decebre... són de la 2a conjugació i no pas de la 3a. Per tant, els seus infinitius no són *batir, *abatir, *combatir, *debatir, *rebatir, *concluir, *excluir, *incluir, *emitir, *transmitir, *remitir, *concurrir, *confundir, *interrompir, *concebir ni *percibir. I els seus gerundis no són *batint, *abatint, *combatint, *debatint, *rebatint, *concluint, *excluint, *incluint, *emitint, *transmitint, *remitint, *concurrint, *confundint, *interrompint, *concebint ni *percibint, sinó batent, abatent, combatent, debatent, rebatent, cloent, concloent, excloent, incloent, emetent, transmetent, remetent, concorrent, confonent, interrompent, concebent, percebent i decebent.
• Hi ha verbs de la 2a conjugació l'infinitiu dels quals acaba en -èixer (conèixer, desconèixer, merèixer, parèixer, aparèixer) i altres en -éixer (créixer, néixer, péixer). Pel que fa als primers, cal anar en compte amb la 1a persona del singular del present d'indicatiu, ja que alguns fan conec, desconec, parec i aparec i altres fan mereixo.
• El verb dur té dues formes per a algunes persones del present d'indicatiu i de l'imperatiu: dus, però també duus, i du, però també duu. El mateix passa amb el verb lluir quan significa 'desprendre llum', però aquest és de la 3a conjugació (llus, però també lluus, i llu, però també lluu).
• El verb coure té dos participis: cuit quan coure significa 'cuinar un aliment amb foc' i cogut quan coure significa 'produir coïssor'.
• Els verbs cabre, caldre i valdre tenen dues formes d'infinitiu, ja que també són correctes les formes caber, caler i valer. Un altre verb de la 2a conjugació que té dos infinitius és ser o ésser.
• Cal parar especial atenció al subjuntiu dels verbs saber i cabre, ja que fan un present irregular i un imperfet regular.

• Els verbs ajupir, bullir, collir, cosir, tossir, escopir, munyir, fugir, grunyir, pudir i retrunyir no són incoatius i, per tant, es conjuguen com obrir o dormir: ajupo, bullo, cullo, cuso, tusso, escupo, munyo, fujo, grunyo, pudo i retrunyo...
• El verb sentir no és, evidentment, incoatiu, com tampoc els seus derivats consentir, pressentir i ressentir. Per tant, escriurem sento, consento, pressento i ressento i no pas *consenteixo, *pressenteixo ni *ressenteixo. Ara bé, cal recordar que assentir i dissentir sí que són incoatius, i, en conseqüència, haurem d'escriure assenteixo i dissenteixo.
• Els verbs acudir, consumir, resumir, presumir, arrupir, brunzir i percudir es poden conjugar de les dues maneres, segons la forma pura i segons la forma incoativa: acudo, però també acudeixo; consumo, però també consumeixo; resumo, però també resumeixo; presumo, però també presumeixo; arrupo, però també arrupeixo; brunzo, però també brunzeixo; i percudo, però també percudeixo.
• El verb lluir té un significat diferent segons si es conjuga en la forma pura o bé en la forma incoativa. Amb la forma pura significa 'desprendre llum', mentre que amb la forma incoativa significa 'exhibir': aquesta nit els estels lluen especialment nítids / els nous rics llueixen uns cotxes caríssims. Recordem que, amb el significat no incoatiu ('desprendre llum'), el verb lluir té formes dobles en algunes persones del present d'indicatiu i de l'imperatiu: llus, però també lluus, i llu, però també lluu.
• Els verbs tenir i venir són verbs de la 3a conjugació. Per tant, formes com tindre i vindre són considerades no recomanables per a textos formals.
• Convé repassar la conjugació sencera de verbs que són especialment irregulars com escriure o viure.
• Els verbs marxar, caure, callar i pujar no són pronominals en català: *ens hem marxat, *us caureu, *calleu-vos, *s'han pujat a la cadira. En canvi, anar-se'n sí que és pronominal: m'en vaig, te'n vas, se'n va, ens n'anem, us n'aneu, se'n van.
• Verbs com obrir, omplir, venir o córrer, que és de la 2a conjugació fan la 3a persona del singular del present d'indicatiu amb -e final, així com la 2a persona del singular de l'imperatiu: obre, omple, ve i vine, corre.
• Els verbs acabats en vocal + -ir (reduir, intuir, conduir...) porten dièresi en diverses formes i temps verbals. On no escriurem mai dièresi, a causa de les normes d'estalvi de la dièresi, és a l'infinitiu, al gerundi, al futur i al condicional: reduir, reduint, reduiré, reduiria. Però sí en el participi: reduït, reduïda, reduïts, reduïdes.

• Els verbs collir, cosir, tossir, sortir i escopir alternen les vocals -o- i -u- en el lexema. Hi escriurem una -u- quan la vocal del lexema sigui tònica i, en canvi, una -o- quan sigui àtona.

Les perífrasis verbals són unitats formades per dos elements verbals, un verb en forma personal i un altre en forma no personal (infinitiu, gerundi o participi). La primera forma d'aquestes combinacions verbals està mancada de significat i actua com a auxiliar, alhora que introdueix matisos aspectuals o modals, mentre que la forma no personal aporta la càrrega semàntica i selecciona el subjecte i els possibles complements.

Aquestes combinacions de dues formes verbals es poden fer directament o mitjançant un nexe, que en català serà sempre una preposició.

• Com és sabut, construccions perifràstiques del tipus tenir que, haver que o ser precís són castellanismes. Quan vulguem expressar obligació a través d'una perífrasi, cal que utilitzem haver de o caldre + infinitiu o bé caldre + proposició subordinada.

*Tinc que fer els deures.

He de fer els deures. / Cal fer els deures. / Cal que faci els deures.

*És precís que marquem bé l'extrem dret.

Hem de marcar bé l'extrem dret. / Cal marcar bé l'extrem dret. / Cal que marquem bé l'extrem dret.

• En català, la probabilitat s'expressa amb la perífrasi deure + infinitiu i no pas amb el futur ni amb el condicional.

*Seran les quatre. / Deuen ser les quatre.

*Hi anirien quatre gats. / Devien anar-hi quatre gats.

• La perífrasi venir + gerundi és un castellanisme. Es pot substituir per anar + gerundi, però també hi ha altres solucions més senzilles que resulten fins i tot millors.

*Fa dies que us vinc avisant que esteu treballant poc. 

Fa dies que us vaig avisant que esteu treballant poc. 

Fa dies que us aviso que esteu treballant poc.

• La perífrasi anar a + infinitiu és incorrecta amb el sentit d'intenció. Només es pot fer servir si volem indicar imminència.

*El proper curs vaig a fer un cicle formatiu.

El proper curs faré un cicle formatiu. / El proper curs penso fer un cicle formatiu. / El proper curs vull fer un cicle formatiu.

Vaig a preparar el sopar.

En les oracions condicionals cal tenir en compte les següents correlacions temporals entre el verb de l'oració condicional i el verb de l'oració principal.

En català existeix una altra correlació temporal, la del present de subjuntiu i el futur en oracions introduïdes per quan o els qui.

El verb SER s'utilitza en els següents casos.

• Quan el complement és un circumstancial de lloc que indica localització transitòria, el verb significa 'trobar-se' i no es fa referència al temps o la durada dins l'oració. 

La Sònia és a la perruqueria.

Els gossos són al pati.

Els llibres són damunt la taula.

• Quan el complement és un circumstancial de lloc que indica localització permanent, el subjecte és inanimat i el verb significa 'trobar-se'. 

La Pedrera és al passeig de Gràcia.

L'Institut Banús és a Cerdanyola del Vallès.

• Els dos casos de dalt admeten l'ús dels verbs haver-hi i tenir.

Al passeig de Gràcia hi ha la Pedrera.

Tenim els gossos al pati.

• Si volem expressar qualitats permanents.

Els teus amics són molt simpàtics.

Aquell restaurant és caríssim.

• Els adjectius viu, mort, solter, casat, divorciat admeten ser i estar indistintament.

Els insectes amb què treballa al laboratori són morts. / Els insectes amb què treballa al laboratori estan morts.

El seu pare és divorciat. / El seu pare està divorciat.

• Quan volem expressar el temps que trigarà a produir-se un esdeveniment.

El concert serà la setmana que ve.

Farem servir el verb ESTAR en les següents circumstàncies.

• Quan el complement és un circumstancial de lloc que indica que una persona hi viu o hi treballa. En aquests casos, podem utilitzar els verb estar i estar-se indistintament, però només en el primer cas, és a dir, quan vulguem indicar que una persona viu en un lloc; no podrem recórrer a estar-se quan vulguem expressar que hi treballa.

Els meus pares estan a Vic des de fa quatre anys. (= hi viuen) / Els meus pares s'estan a Vic des de fa quatre anys.

El meu millor amic està a la mateixa finca que jo. (= hi viu) / El meu millor amic s'està a la mateixa finca que jo.

Quan estaves al banc, guanyaves més diners. / *Quan t'estaves al banc, guanyaves més diners.

• Si el subjecte és animat i el CCL indica estada llarga i, a més, se n'especifica el temps o la durada dins l'oració, també utilitzarem estar.

Roger Federer va estar 237 setmanes consecutives al número u del rànquing mundial.

Va estar un any a la presó.

• Per expressar qualitats transitòries. En el cas dels subjectes animats, només podrem fer servir estar, però, amb subjectes inanimats, podem utilitzar ser o estar indistintament.

No podrà jugar avui perquè està lesionat. / *No podrà jugar perquè és lesionat.

La sopa està freda. / La sopa és freda.

Quan van entrar-hi, la casa estava buida. / Quan van entrar-hi, la casa era buida.

• Quan el complement és un adverbi.

Els exercicis estan malament.

Hi ha vegades que l'ús de SER o ESTAR canvia completament el sentit de l'oració. Acostuma a passar amb adjectius que poden expressar qualitat transitòria i permanent segons el context: tranquil, fluix, alegre, trist, tort...

Aquest gos és molt tranquil, però avui no n'està gens.

Des del punt de vista funcional, una preposició és una categoria gramatical invariable que serveix per enllaçar un SN a una altra categoria gramatical, com poden ser un verb, un nom, un adjectiu o bé un adverbi.

Pel que fa al significat, hi ha preposicions que presenten un sentit ple (sota, damunt, sobre, abans, després, dins, vora...) i altres que en què el sentit és variable o simplement funcional (a, de, en, amb, per).

La classificació de les preposicions es fa tradicionalment des d'un punt de vista fonamentalment morfològic.

• En català, el CN s'introdueix amb la preposició de i no admet en cap cas la substitució per la preposició a.

olor de cafè / *olor a cafè                          pijama de ratlles / *pijama a ratlles                        avió de reacció / *avió a reacció

• En català, el CD no pot anar introduït per la preposició a (1). Només és necessària quan el CD és un pronom tònic (2) o en construccions recíproques (3); i opcional davant dels pronoms relatius (4), interrogatius (5) o indefinits (6) per evitar ambigüitats de significat.

(1) *L'huracà va afectar a les poblacions costaneres principalment. / L'huracà va afectar les poblacions costaneres principalment.

(1) *No veig a la teva germana enlloc. / No veig la teva germana enlloc.

(2) Em parlava a mi, i no a tu.

(3) Es miraven l'un a l'altre.

(4) El veí a qui he saludat és molt agradable. / El veí que he saludat és molt agradable.

(5) A qui saludes? / Qui saludes?

(6) Saluda a tothom qui troba. / Saluda tothom qui troba.

• Per decidir si escrivim en o amb, dues preposicions que poden confondre's fonèticament amb facilitat, podem recórrer al castellà, amb una única excepció: quan ens referim a un mitjà de transport, és preferible utilitzar amb.

Haced el favor de escribir con bolígrafo. / Feu el favor d'escriure amb bolígraf.

Los descubrieron en plena acción. / Els van descobrir en plena acció.

Fueron a Turquía en avión. / Van anar a Turquia amb avió.

• Les preposicions àtones a, de, en i amb cauen davant la conjunció que. És el que anomenem caiguda de la preposició.

No m'acostumo a les teves visites imprevistes. / *No m'acostumo a que vinguis imprevistament. / No m'acostumo que vinguis imprevistament.

No t'oblidis de la trucada. / *No t'oblidis de que m'has de trucar. / No t'oblidis que m'has de trucar.

Pensa en els meus llibres. / *Pensa en que m'has de tornar els llibres. / Pensa que m'has de tornar els llibres.

L'han amenaçat amb un acomiadament. / *L'han amenaçat amb que l'acomiadaran. / L'han amenaçat que l'acomiadaran.

• Davant d'un infinitiu -proposició subordinada substantiva-, només podem escriure les preposicions àtones a i de. Per tant, haurem de canviar per aquestes dues preposicions les altres dues preposicions àtones, és a dir, en i amb. És el que s'anomena canvi de preposició.

No m'acostumo a les teves visites. / No m'acostumo a veure't tan sovint.

No t'oblidis de la trucada. / *No t'oblidis de trucar-me.

Pensa en els meus llibres. / *Pensa en tornar-me els llibres. / Pensa de tornar-me els llibres.

L'han amenaçat amb un acomiadament. / *L'han amenaçat amb acomiadar-lo. / L'han amenaçat d'acomiadar-lo.

• Baix és un adjectiu o una locució adverbial, amb la qual cosa mai no utilitzarem aquest mot com a sinònim de sota, preposició que s'oposa semànticament a sobre/damunt.

El grau d'acidesa d'aquesta substància és molt baix / Els clients t'esperen a baix. 

*Van elaborar tot el projecte baix la seva supervisió. / Van elaborar tot el projecte sota la seva supervisió. 

*No travessarem aquesta línia baix cap concepte. / No travessarem aquesta línia de cap manera.

• Les preposicions cap a i fins a perden la a davant d'alguns adverbis i de la conjunció que. Si, en absència de cap i fins, l'expressió que segueix seria introduïda per a, aquesta preposició es manté.

Fins aquí hem arribat.                         

No marxarem fins que no hagis acabat els deures.

La policia va desviar-nos cap a l'autopista.

• Com i com a tenen usos diferents.
• • Com introdueix una comparació, i admet sempre la substitució per igual que o com si fos.

Bramava com un animal. / Bramava igual que un animal.

Tenia els braços llargs com branques d'arbre. / Tenia els braços llargs com si fossin branques d'arbre.

El van presentar a la recepció com a president de l'associació tot i que hi acudia com a ciutadà anònim.

Estan estudiant aquesta obra com la més representativa de l'etapa surrealista de l'artista.

• Fins (sense la preposició a) pot tenir el mateix valor que fins i tot. També existeix un altre sinònim d'aquesta expressió per a registres cultes que és àdhuc. El que no podem fer servir de cap manera és inclús.

Han arribat a la meta fins i tot els corredors lesionats.

Han arribat a la meta fins els corredors lesionats.

Han arribat a la meta àdhuc els corredors lesionats.

*Han arribat a la meta inclús els corredors lesionats.

• La preposició des de perd el segon element davant de la conjunció que (caiguda de la preposició). Aquesta construcció temporal també admet la forma d'ençà.

*Treballa força més des de que li van cridar l'atenció. 

Treballa força més des que li van cridar l'atenció. 

Treballa força més d'ençà que li van cridar l'atenció.

L'ús de les preposicions a i en pot ocasionar dubtes.

Quan expressem lloc

• Si volem indicar moviment en direcció a un lloc, farem servir la preposició a. No obstant això, davant d'un indefinit (un, algun) o d'un demostratiu (aquest, aquell), podem utilitzar en, sempre que la preposició no depengui d'un verb que requereix la preposició a.

Cada Nadal anem a casa dels avis.

Has entrat mai en una cova subterrània?

Mai no he entrat en aquella masia.

Es dirigien a aquella masia.

• Per expressar la situació en un espai físic cal utilitzar la preposició en, tot i que amb algunes excepcions: davant dels articles determinats, els topònims i els interrogatius (quin, quina) i en expressions del tipus a casa meva, la preposició adequada és a.

Vivien en una mansió enorme.

Treballa a l'oficina de correus del centre del poble.

Aquest article està fabricat a Corea.

No sé a quina casa viu.

• L'expressió de lloc en sentit figurat es construeix amb la preposició en.

Van nomenar un nou secretari general en el congrés d'aquest cap de setmana.

Quan expressem temps

• Quan vulguem indicar l'any en què es produeix un fet, tenim tres possibilitats que escriurem davant de l'any en numeració aràbiga: l'article el, la preposició en o bé l'expressió l'any.

La Guerra Civil espanyola va esclatar el 1936.

En 1992 Barcelona va organitzar els Jocs Olímpics.

Els àrabs van entrar a la península Ibèrica l'any 711.

• Altra cosa diferent són els segles, que s'escriuen amb nombres romans -i lletra versaleta quan no s'escriu a mà- i s'introdueixen amb les expressions al segle o en el segle.

Al segle XIX / En el segle XIX van esclatar diverses revolucions liberals a Europa.

• Per expressar les parts del dia, no podem fer servir la preposició per com en castellà, sinó la preposició a.

al matí / *pel matí                          a la tarda / *per la tarda                     a la nit / *per la nit

• La preposició a també serveix per indicar els mesos i les estacions de l'any.

Al setembre comencem les classes, i al juny acabem el curs.

Les fulles dels arbres caducifolis cauen a la tardor.

• Per a les festes i períodes concrets de l'any, tenim la preposició per: per Nadal, per Pasqua / Setmana Santa, per Reis.

L'ús de les preposicions per i per a ha estat tradicionalment problemàtic, sobretot per als parlants del bloc oriental, que no pronunciem la a de la segona preposició. A la llengua escrita, però, resulta de gran utilitat distingir entre la causa (preposició per), vinculada al passat o al present, i la finalitat (preposició per a), associada, en canvi, al temps futur. Com que es tracta d'una de les qüestions més controvertides de la normativa del català, val la pena ser pràctics i regir-nos segons la norma més o menys acceptada per la majoria de lingüistes.

• Quan vulguem expressar causa (castellà por) à preposició PER

• Quan vulguem expressar finalitat o destinació (castellà para) à preposició PER A

• Excepció: davant d'infinitiu i adverbi à preposició PER

Des del punt de vista funcional, es tracta d'una categoria gramatical invariable que serveix per modificar un verb, un adjectiu o un altre adverbi.

La pera és la fruita que m'agrada més.

Els arbres més voluminosos són les sequoies.

Avui em trobo molt bé.

Donada l'heterogeneïtat dels adverbis, cal adoptar criteris diversos per classificar-los.

• Adverbis simples: avui, més, allà, bé, aviat...
• Adverbis procedents d'adjectius, construïts amb la forma femenina de l'adjectiu i la terminació -ment: ràpidament, estrictament, bàsicament...
• Locucions adverbials, grups de paraules que funcionen en conjunt com a adverbis: fil per randa, de gom a gom, a la gatzoneta, fins i tot...

• Mode o manera: bé, millor, malament, a les palpentes...
• Temps: demà, després, tard, aleshores...
• Lloc: aquí, lluny, baix, davant, als afores, al darrere...
• Quantitat: prou, força, massa, gens, gens ni mica...
• Modalitat oracional (afirmació, negació i dubte): sí, no, potser, tampoc, també, pas...

• Complements del verb (CC): no dorm gaire.
• Modificadors.
• • D'un adjectiu: aquestes maduixes són molt àcides.
  • D'un altre adverbi o locució adverbial: parla massa ràpidament / escriu més de pressa.
  • De tota l'oració: aquest noi no arribarà a l'hora convinguda / potser aprovo l'examen.
• Connectors: en conseqüència, comptat i debatut, altrament...
• Adverbis relatius: on, com, quan, quant (tenen doble funció, CC del verb d'una proposició subordinada i nexe subordinant).
• Adverbis interrogatius: on, com, quan, quant en oracions interrogatives, tant directes com indirectes.

De vegades fem servir adjectius amb un funcionament clarament adverbial i que, per tant, actuen com a CC. En aquests casos, fem servir la forma masculina de l'adjectiu perquè faci d'adverbi.

Aquest equip sempre juga brut quan defensa.

Estem parlant fluixet.

Volem acabar ràpid.

• Els adverbis amunt i avall impliquen moviment, mentre que baix i dalt impliquen repòs.
• L'adverbi bé adopta la forma ben davant d'un adjectiu o d'un altre adverbi: vam arribar ben tard. 
• Quan coordinem dos adverbis acabats en -ment, podem optar per dues possibilitats.
• • Mantenir la terminació en tots dos adverbis: avui heu treballat ràpidament i silenciosament.
  • Mantenir la terminació -ment en el primer adverbi i eliminar-la en el segon perquè ens quedi l'adjectiu en femení de què procedeix, a diferència del castellà que ho fa a l'inrevés: *avui heu treballat ràpida i silenciosament / avui heu treballat ràpidament i silenciosa. 
• Convé no confondre els adverbis pertot, potser, enlaire, enlloc, alhora, aleshores, gairebé i sobretot amb formes homòfones.

• També cal evitar la confusió entre quan (adverbi de temps) i quant (adverbi de quantitat). I cal recordar que l'adverbi tant -que també pot ser un quantitatiu quan acompanya un nom- adopta la forma tan davant d'un adjectiu o d'un altre adverbi. També és cert que es pot recórrer al castellà per distingir més ràpidament i fàcil totes aquestes formes.

Quan arribis, busca'ns al soterrani.

Quant penses treballar avui?

Si continua plovent tant, se suspendrà el partit. (Adverbi)

Si no vols tant sucre, agafa una cullera més petita per posar-te'n. (Quantitatiu)

És tan alt que no passa per les portes.

És tan tard que ja no tinc ni gana.

• Com vam veure quan vam estudiar els determinants, quan ens referim a un dia de la setmana concret -l'immediatament passat o l'immediatament vinent-, no li escrivim l'article al davant, i, per tant, esdevé un adverbi: ja passaré dissabte / dijous vam menjar paella. Només escrivim l'article davant d'un dia de la setmana quan volem parlar d'aquell dia de la setmana en general; aleshores sí que es tracta d'un nom: treballo des de casa el dimarts i el dijous ('cada dimarts i cada dijous').

• Convé distingir entre gens (adverbi)(1), gens de (determinant quantitatiu)(2) i res (pronom)(3).

(1) No menja gens.

(2) No menja gens de carn.

(3) Avui no ha menjat res ('cap cosa').

•  De la mateixa manera que passava amb els determinants quantitatius molt i massa, els adverbis molt i massa no són correctes en oracions negatives o condicionals.

*No menja molt. / No menja gaire.

*No ha menjat massa, avui. / No ha menjat gaire, avui.

• Mentrestant és un adverbi que indica que un fet s'esdevé al mateix temps que un altre, però no es pot substituir per la conjunció mentre. El castellanisme mentres és incorrecte i no es pot escriure en cap cas.

No trigaré a ser aquí altra vegada; escombra i frega el pis mentrestant. 

*No trigaré a ser aquí altra vegada; escombra i frega el pis mentre.

Mentre escombres i fregues, jo endreçaré les habitacions.

• Els castellanismes hasta i inclús són incorrectes. Recordem que les formes correctes per evitar-los són fins, fins i tot i, en registres molt formals, àdhuc.

*Als conflictes bèl·lics, hasta els reporters de guerra corren un risc elevat.

*Als conflictes bèl·lics, inclús els reporters de guerra corren un risc elevat.

Als conflictes bèl·lics, fins i tot els reporters de guerra corren un risc elevat.

Als conflictes bèl·lics, fins els reporters de guerra corren un risc elevat.

Als conflictes bèl·lics, àdhuc els reporters de guerra corren un risc elevat.

• L'expressió com a molt i com a poc no són correctes. Escriurem pel cap alt o a tot estirar en lloc de la primera i pel cap baix o si més no en comptes de la segona.

*Devien ser com a molt les dues. / Devien ser pel cap alt les dues. / Devien ser a tot estirar les dues.

*Devien guardar com a poc 2000 euros sota una rajola. / *Devien guardar pel cap baix 2000 euros sota una rajola. / Devien guardar si més no 2000 euros sota una rajola.

• Quan vulguem expressar dubte o probabilitat, poder utilitzar l'adverbi potser o la locució adverbial tal vegada, però de cap manera el castellanisme igual.

*Igual no ha llegit el missatge que li vaig escriure ahir. / Potser no ha llegit el missatge que li vaig escriure ahir. / Tal vegada no ha llegit el missatge que li vaig escriure ahir.

Exercicis