Ortografia

Per accentuar correctament una paraula en català, primerament cal fer-ne una separació sil·làbica adequada. És per això que cal conèixer bé la separació dels contactes vocàlics, és a dir, els diftongs, els triftongs i els hiats i la separació dels dígrafs (al final de l'apartat de Gramàtica de la unitat 2 n'hi ha una taula explicativa). Un cop hàgim separat correctament la paraula en síl·labes, caldrà decidir si es tracta d'una paraula aguda, plana o esdrúixola.

• Les paraules agudes són aquelles en què la síl·laba tònica és l'última: Ra-mon, con-tent, sa-lut, pa-lau, can-çó, sub-ma-rí, ca-ta-là.
• Les paraules planes són aquelles en què la síl·laba tònica és la penúltima: set-ma-na, sis-te-ma, ca-ta-la-na, dè-bil, dí-graf, or-to-gra-fi-a.
• Les paraules esdrúixoles són aquelles que tenen la síl·laba tònica en l'antepenúltim lloc o anteriors: his-tò-ri-a, fór-mu-la, tò-ni-ca.

• Les paraules agudes només s'accentuen quan acaben en vocal, vocal + s, -en i -in: cançó, submarí, cabàs, permès, depèn, Berlín.
• Les paraules planes s'accentuen quan no acaben ni en vocal, ni en vocal + s, ni -en, ni en -in: dèbil, dígraf, càlid, afònic, últim.
• Les paraules esdrúixoles s'accentuen totes: fonètica, ciència, majúscula, nòria, última.

Observacions

• Les paraules agudes que acaben en diftong decreixent no s'accentuen, per molt que acabin en vocal i la norma general que acabem d'observar no ho permeti: palau, parleu, perdiu, heroi.
• En conseqüència, les paraules planes que acaben en diftong decreixent sí que s'accentuen, per molt que acabin en vocal i la norma general no ho permeti: teníeu, tròlei, parlàveu, dèieu, Tòlstoi.
• Els monosíl·labs no s'accentuen. Només accentuem amb el que s'anomena accent distintiu o diacrític aquells monosíl·labs -i no només monosíl·labs- que convé diferenciar d'altres de gairebé idèntics per evitar confusions. Entre dos mots que s'assemblen tant -un d'àton i un altre de tònic habitualment- l'accent diacrític recau lògicament damunt el tònic: mà/ma, pèl/pel, ús/us, és/es, més/mes, món/mon, què/que, sé/se, sí/si. Si, en algun cas, la diferència entre tots dos mots rau en l'obertura d'una e o d'una o, aleshores, accentuem diacríticament el que duu la vocal tancada (bé/be, nét/net, ós/os, déu/deu, vés/ves), que sovint és un verb (dóna/dona, té/te, véns/vens, vénen/venen, fóra/fora, sóc/soc, són/son). En alguns casos, l'accent diacrític recau sobre el mot menys usual: mòlt/molt, sòl/sol.
• En els mots compostos, els components mantenen l'accent diacrític si és que en porten: pèl-roig, a repèl, adéu, entresòl. Si un monosíl·lab no duu accent diacrític i forma part d'un mot compost, acaba portant accent gràfic si les normes generals d'accentuació ho requereixen: autobús, desfés, contrapès, capgròs. Els adverbis acabats en -ment mantenen l'accent gràfic de l'adjectiu femení de què provenen: difícilment, contínuament. 
• Les majúscules s'accentuen igual que si fossin minúscules: Índic, Úrsula, Índia.

Exercicis

Correcció