Els noms es poden classificar segons tres criteris: 

• Criteri sintàctic: el nom és sempre el nucli d'un sintagma nominal (SN). Convé recordar que el subjecte d'una oració acostuma a ser un nom, però això no vol dir que tots els SN facin la funció sintàctica de subjecte.
• Criteri semàntic: el nom és una categoria gramatical que designar realitats independents, és a dir, éssers, objectes, coses, llocs, entitats abstractes, idees...
• Criteri formal: el nom està constituït pel lexema -o morfema lèxic-, que aporta el significat bàsic, i pels morfemes flexius de gènere i nombre que determinen la concordança amb els determinants i els complements que l'acompanyen i també, pel que fa al nombre, amb el verb de què és subjecte.

En català, el femení es forma habitualment afegint una -a al masculí: gat - gata. No obstant aquesta generalitat, cal tenir en compte particularitats diverses.

• Quan un nom masculí acaba en vocal tònica, el femení acaba en -na: germà-germana.
• Els masculins acabats en -e i -o canvien aquesta vocal en -a i, per tant, segueixen la norma general: sogre-sogra, monjo-monja.
• Els masculins acabats en -t fan el femení en -da: nebot-neboda. És el cas dels participis (cantat-cantada; perdut-perduda). També alguns mots en -c fan el femení en -ga, en -p fan -ba, i en -u fan -va: antic-antiga, llop-lloba, jueu-jueva.
• Alguns mots acabats en -s fan el femení en -ssa (gos-gossa), però no doblen la essa els adjectius en -ós (vermellós-vermellosa) ni els gentilicis en -ès (aranès-aranesa).
• Els masculins acabats en -òleg fan -òloga: neuròleg-neuròloga.
• Tota una colla de femenins acaben en -iu i en -ina (-ïna): actor-actriu, emperador-emperadriu, gall-gallina, heroi-heroïna.
• Alguns femenins en -essa designen persones amb títols nobiliaris, distincions, càrrecs o dedicacions: duc-duquessa, comte-comtessa, baró-baronessa, alcalde-alcaldessa, abat-abadessa, poeta-poetessa, sacerdot-sacerdotessa. Compte de no equivocar-se amb alguns femenins que són similars i que, en canvi, no dupliquen la essa: marquès-marquesa, príncep-princesa.
• Són invariables els acabats en -aire, -ista i -cida: un boletaire - una boletaire, un escombriaire - una escombriaire, un electricista - una electricista, un homicida - una homicida.
• De vegades, el femení té un lexema completament diferent del corresponent masculí: home-dona, amo-mestressa, marit-muller, cavall-euga, porc-truja (porca és un adjectiu col·loquial, fins i tot vulgar, per designar una dona que no és neta).

En català, el plural es forma habitualment afegint una -s al singular: peu-peus, torre-torres. No obstant aquesta generalitat, cal tenir en compte particularitats diverses.

• Una -a àtona final fa el plural en -es: una altra dona trista - unes altres dones tristes. Aquest canvi comporta modificacions consonàntiques diverses: -ca fa el plural en -ques (vaca-vaques); -qua en -qües (pasqua-pasqües); -ça en -ces (traça-traces); -ja en -ges (truja-truges);  -ga en -gues (arruga-arrugues); i -gua en -gües (aigua-aigües).
• Els noms acabats en vocal tònica fan generalment el plural en -ns: germà-germans, cosí-cosins, pi-pins, carbó-carbons, capità-capitans... Però hi ha excepcions en què simplement s'afegeix una -s: 
• • Els noms de les lletres: les bes, les as.
  • Les partícules gramaticals: els peròs, els perquès...
  • Altres: cafès, sofàs, calés, mercès, bisturís, esquís, menús...
• Els noms masculins aguts acabats en -s, -ç, -x, -ix i -tx fan el plural en -os: gas-gasos, braç-braços, reflex-reflexos, calaix-calaixos, esquitx-esquitxos. A més, alguns dels que acaben en -s dupliquen la essa: accés-accessos, fracàs-fracassos, tros-trossos, anís-anissos, nas-nassos.
• Els noms masculins acabats en -sc, -st, -xt i -ig tenen doble plural, en -s i en -os: disc - discs/discos, gust - gusts/gustos, text - texts/textos, passeig - passeigs/passejos (tot i que també n'hi ha algun que fa africada -i no fricativa- la consonant prèvia: desig - desigs/desitjos).
• Hi ha noms invariables que mantenen la mateixa forma per al singular i per al plural.
• • Els dies de la setmana (excepte dissabte i diumenge): els dilluns, els dijous, els dissabtes.
  • Molts plans i esdrúixols acabats en -s: llapis, atles, pelvis, albatros, glotis...
  • Noms acabats en -us: cactus, sinus, focus, tipus, virus, fetus, globus...
  • Alguns compostos amb el segon element en plural: milhomes, penja-robes, salvavides...
  • Alguns noms que només tenen forma de plural: les alicates, els calçotets, les calces, les postres, les pessigolles, les escombraries...
  • Altres: temps, pus, urbs, ens...
• Els masculins i femenins plans acabats en -x i els femenins aguts acabats en -ç fan el plural afegint només -s: apèndix-apèndixs, índex-índexs, hèlix-hèlixs, falç-falçs, calç-calçs. Hi ha casos excepcionals que convé recordar: linx-linxs, matx-matxs, esfinx-esfinxs, dux-duxs.
• Els femenins acabats en -st fan el plural afegint -s: la host - les hosts, la post - les posts.

Com els noms, els adjectius també es poden definir i classificar segons punts de vista diversos.

• Criteri sintàctic: qualsevol adjectiu serà sempre el nucli d'un sintagma adjectival (SAdj).
• Criteri semàntic: es tracta de la categoria gramatical que aporta característiques i qualitats (pis nou, revista escandalosa) al nom que acompanya o bé el classifica (literatura realista, anàlisi química, escriptor català).
• Criteri formal: com el nom, l'adjectiu també es compon de lexema -significat- i morfemes flexius de gènere i nombre que concorden amb els del substantiu que acompanya.

Distingirem entre tres grups d'adjectius: variables amb quatre formes, variables amb tres formes i invariables.

• Quan l'adjectiu afecta dos o més noms que tenen el mateix gènere, l'adjectiu s'escriu en plural en el mateix gènere que els noms que acompanya: pis i apartament nous.
• Quan l'adjectiu va darrere del nom, cal tenir present el següent pel que fa al gènere. 
• • Si els dos o més noms són tots masculins, l'adjectiu ha de ser masculí: pisos i apartaments nous.
  • Si els dos o més noms són tots femenins, l'adjectiu serà femení: casa i feina noves.
  • Si ajuntem dos o més noms de gèneres diferents, aleshores l'ajectiu va en masculí i en plural: pisos i cases nous / *pisos i cases noves.
• Si l'adjectiu va davant de dos o més noms de gènere diferent, només concorda amb el primer de tots: magnífica coreografia i muntatge / magnífic muntatge i coreografia.

Els determinants acompanyen un nom i l'especifiquen.

Es tracta d'una categoria gramatical de morfologia variable, ja que concorda amb el nom que acompanya en gènere i nombre.

Pel que fa a la posició, els determinants acostumen a precedir el nom, però també existeix la possibilitat que vagin al darrere: a casa meva.

També existeix la possibilitat que coincideixin en un mateix SN dos o més determinants: aquestes tres senyores, tots els meus amics.

Els determinants tenen dues funcions bàsiques: referencial i quantitativa.

• Funció referencial: articles, demostratius i possessius identifiquen o actualitzen el nom que acompanyen.
• Funció quantitativa: numerals, quantitatius i indefinits quantifiquen, cadascun a la seva manera, el nom que acompanyen.

Tipus de determinants.

• Articles: la senyora, uns homes.
• Demostratius: aquest matí, aquelles paraules.
• Possessius: el meu barri, ma mare.
• Numerals: tres ampolles, el cinquè carrer.
• Quantitatius: molts exercicis, unes quantes preguntes.
• Indefinits: algun dubte, cada dia.
• Interrogatius: quins nois?, quantes vegades?
• Exclamatius: quina gana!, quants problemes!

En català existeixen tres tipus d'articles: els personals, els definits o determinats i els indefinits o indeterminats.

En força territoris del domini lingüístic, els parlants solen acompanyar els antropònims amb l'article personal. Es tracta d'un article perfectament intercanviable amb l'article determinat i, per tant, el seu ús no té cap mena de repercussió sintàctica. L'únic que fa l'article personal és afegir un matís de familiaritat en la designació de la persona.

el Pere = en Pere 

la Clara = na Clara

l'Enric = n'Enric

l'Alba = n'Alba

la Isabel = na Isabel 

L'article personal es contrau quan, en masculí, es troba amb la partícula ca (='a casa de').

ca + en = can (Can Rull, Ca n'Oriach)

ca + el = cal (Cal Ganxo, ca l'Enric)

Acompanya el nom per expressar que es tracta d'un concepte conegut:

He vist un cotxe aparcat davant de casa. El cotxe cridava molt l'atenció.

Formes: el (l'), la (l'), els, les.

Cal tenir en compte que, en les enumeracions, s'ha de mantenir l'article en tots els noms o bé ometre'l també en tots els casos: els alumnes, els professors i el personal no docent... / alumnes, professors i personal no docent...

Per als dies de la setmana, cal ometre l'article quan volem expressar el dia de la setmana immediat (funció adverbial): vindré dimarts ('dimarts que ve') / vaig venir dimarts ('dimarts passat') / juga a futbol el dissabte ('cada dissabte').

La forma neutra lo, d'ús freqüent en castellà, és incorrecta en català.

*L'estructura de superlatiu del tipus al més aviat possible pot dur al davant l'article el o bé la contracció al:

al + adverbi (més/menys) + adverbi (al més aviat possible)

el + adverbi (més/menys) + adjectiu (el més alt possible)

És cert, però, que hi ha altres expressions millors: com més aviat millor, tan ràpid com puguis.

Formes: un, una, uns, unes.

Hi ha gramàtiques que no consideren aquestes formes articles, sinó com a indefinits. Nosaltres també tornarem a observar aquestes formes dins l'apartat dels indefinits.

Expressen una quantitat precisa referida a un nom comú. N'hi ha de quatre tipus: ordinals, cardinals, partitius i multiplicatius.

Indiquen quantitat exacta: un/una, dos/dues, tres, quatre, cinc, sis... vint-i-tres... cent... dues-centes... quatre mil...

En realitat, són els únics numerals, juntament amb el partitiu mig que funcionen com a veritables determinants, ja que actuen com a especificadors del nom sense necessitat d'anar acompanyats de cap altre determinant: tres-cents punts, mitja vida.

Expressen l'ordre en una sèrie numèrica:

A diferència dels ordinals, exigeixen la presència d'un segon determinant: la primera vegada, el trenta-tresè lloc.

Abreviatura dels ordinals:

• Quan van en singular, s'abreugen amb la xifra seguida de l'última lletra de la paraula sencera, sense deixar cap espai entremig, sense punt al final i mantenint l'accent de la lletra si cal accentuar-la: 1r, 4t, 5a, 6è, 21a, 34è.
• Quan van en plural, les condicions d'escriptura són les mateixes, però hi escriurem les dues últimes lletres en lloc de només una: 3rs, 4ts, 5es, 17ns, 21es. 
• Si els ordinals apareixen en un text escrit en majúscules, la lletra o les lletres de l'abreviació es mantenen en minúscula: 5è CONGRÉS DE PEDAGOGIA, 3es JORNADES SOBRE AGRICULTURA ECOLÒGICA.

Representen la part d'un conjunt. Les formes dels partitius són les mateixes que les dels ordinals, però utilitzades en forma de locució: un cinquè de... la tercera part de...

A més, hi ha les formes pròpies mig, mitja, mitjos, mitges i terç, terça, terços, terces.

També hi ha formes d'ús corrent: dècim o desè, centèsim o centè, mil·lèsim o milè.

Al Principat, les hores s'expressen en quarts referits a l'hora en què hem entrat: 5.15 h - un quart de sis; 7.37 h - dos quarts i mig de vuit. 

Tenen caràcter comparatiu: indiquen el nombre de vegades que s'augmenta una cosa.

Formes: doble, triple/a, quàdruple/a, quíntuple/a, sèxtuple/a, sèptuple/a, òctuple/a, nònuple/a, dècuple/a.

Llevat de doble, els multiplicatius presenten la forma femenina sempre que s'utilitzen amb el sentit de 'x vegades més': una dosi tripla de la vacuna. En canvi, es mantenen invariables quan signifiquen 'format per diferents parts': la Triple Aliança.

Tot i que les formes són les mateixes, tenen funcions diferents en tant que apareixen en modalitats oracionals distintes: els interrogatius serveixen per demanar per alguna cosa concreta, mentre que els exclamatius serveixen per emfasitzar una exclamació.

• Què i qui també són interrogatius, però no són determinants, perquè no acompanyen cap nom, sinó que es tracta de pronoms interrogatius: què vols?; no sé de qui parles.
• On, quan i com també apareixen en oracions interrogatives i exclamatives, però en aquest cas no es tracta ni de determinants ni de pronoms, sinó d'adverbis interrogatius: on vas?; quan arribaran?; com et va tot?; on s'ha vist!; com parla!
• Les oracions exclamatives també poden anar introduïdes per un que àton: que calenta que està l'escudella! En aquests casos, es tracta d'un adverbi exclamatiu de quantitat i no pas d'un pronom, ja que acompanya sempre adjectius i no pas noms. Cal tenir en compte que, a diferència del castellà, aquest adverbi no s'accentua mai: que gran que s'ha fet!

Com bé sabem, la funció dels pronoms és la de substituir el nom per evitar-ne la repetició. Es tracta d'una categoria tancada, integrada per un nombre finit d'elements que són molt heterogenis pel que fa a la morfologia i el comportament sintàctic. A la pràctica, els pronoms no suplanten exclusivament un nom, sinó que poden substituir SN, SPrep, SAdv i oracions subordinades sencers. Semànticament, tenen sempre un significat ocasional, ja que depèn del context en què els trobem.

Formes: això i allò.

Acostumen a fer la substitució global de tota una oració: vull això / no em tornis a dir allò. Com els determinants demostratius, contenen un matís semàntic de proximitat o llunyania.

Ja n'hem vist les formes en l'apartat dels determinants interrogatius: què i qui.

Apareixen, naturalment, en oracions interrogatives, tant directes com indirectes: què farem avui? / pregunta-li qui ha vingut.                                                        

Els determinants demostratius (1), possessius (2), indefinits (3), quantitatius (4) i interrogatius (5) es poden fer servir pronominalment en determinats contextos. És quan apareixen amb el nom elidit.

(1) La camisa que vull és aquesta. 

     Aquest és el meu fill gran.

(2) Aquesta samarreta és meva.

     Aquesta samarreta és la meva.

(3) Si no em dius quina pilota vols, te'n donaré qualsevol.

(4) Dius que vols llet, però necessito saber quanta.

(5) – Podries donar-me les ulleres del calaix?          

     – Quines?

     – Podries donar-me les ulleres del calaix?          

     – Quin?

Els pronoms relatius constitueixen una modalitat pronominal amb doble funció: introduir una oració subordinada -substantiva o adjectiva- i, alhora, substituir un nom de l'oració principal (només en les adjectives; en les substantives substitueix una realitat sobreentesa). Els tractarem amb major detall quan estudiem l'oració composta.

Aquell senyor que treballava amb vosaltres s'ha jubilat.

L'institut en el qual vaig estudiar ja no existeix.

La noia de qui parleu és ballarina.

Els pronoms febles van darrere del verb quan es tracta d'un imperatiu, un infinitiu o un gerundi: porta'ls! / conèixer-vos ha estat un plaer / molestant-lo així aconseguiràs que s'enfadi.

Les formes perifràstiques permeten les dues posicions, preverbal i postverbal: el vaig comprar ahir / vaig comprar-lo ahir / els hauries de trucar / hauries de trucar-los.

La resta de temps verbals obliguen a col·locar els pronoms febles al davant: no les he vistes / els saludarem.

• No totes les combinacions pronominals són possibles. Per exemple, no podem fer substitució simultània de dos complements que impliquin combinacions del tipus *hi+hi, *en+en, *en+ho ni *ho+hi.
• Els pronoms em, et i es adopten la forma plena quan precedeixen un altre pronom (excepte hi i ho per qüestió d'apostrofació), tant si van davant com darrere el verb: me les pagaràs / te la compro / se li van trencar.
• El pronom se no s'apostrofa davant del pronom us: se us van escapar.
• La combinació de el + en i de la + en dóna l'en: le'n treu. 
• Pel que fa a l'apostrofació, el pronom la es comporta com l'article definit femení, que no s'apostrofa davant de (h)i ni (h)u àtones. Per tant, no podem apostrofar la combinació la hi. 
• El pronom li no s'apostrofa mai.
• Amb els verbs acabats en vocal, s'han d'utilitzar les formes reduïdes 'm, 't, 's, 'n, 'ns, 'l, 'ls: mira'm / mira't / creure's / mira'ns / mira'l / mira'ls. En canvi, quan es combinen dos pronoms, només es mantenen reduïdes les formes 'ns i 'ls: mira'ns-ho / mira'ls-ho. En la resta de casos, cal adoptar la forma elidida: mira-m'ho / mira-t'ho / dirigir-s'hi / porta-n'hi / porta-l'hi.
• Quan combinem dos pronom en què ha de desaparèixer una vocal, cal escriure l'apòstrof tan a la dreta com sigui possible, sempre que el que quedi a l'esquerra sigui un pronom correcte: me'n vaig / me n'aniré / se'n van / ens n'anem / us n'anireu.
• És recomanable utilitzar la forma plena se del pronom es davant dels verbs que comencin per s, ce i ci: no se sap / se celebra / se citen.
• En registres orals -i només orals- s'admeten formes com conèixe'm, conèixe't, conèixe's, conèixe'l, conèixe'n, conèixe'ns, conèixe-us d'infinitius acabats en -er (àtona), però, en textos escrits, cal escriure conèixer-me, conèixer-te, conèixer-se, conèixer-lo, conèixer-ne, conèixer-nos i conèixer-vos. El mateix passa amb l'imperatiu del verb dir: podem dir digue'm, però cal escriure digues-me.

Exercicis