La lírica medieval

La poesia trobadoresca fou elaborada a les corts feudals eurpoees dels segles XII i XIII. Es tracta d'una poesia elaborada en una varietat artificiosa de l'occità o provençal que no s'identificava de manera clara ni absoluta amb cap dels seus dialectes; és a dir, una variant que no es parlava, sinó que es dedicava específicament a la poesia. La lírica trobadoresca elaborada en aquesta variant exclusiva de l'occità va tenir un gran èxit que va anar més enllà de les fronteres occitanes, fins el punt que, des del segle XII fins ben entrat el segle XV, la poesia catalana no es va elaborar en català, sinó en occità. Fou així com els poetes catalans es van posar al servei d'una literatura que no s'expressava en la seva llengua, sinó en la llengua que fixaven les convencions culturals del moment. 

La fin'amors -terme occità per a l'amor cortès- no fou només un model literari, sinó que es tracta d'un veritable codi de conducta per als cavallers i per a les dames de les corts medievals. Aquest codi estructurava l'experiència amorosa, i va contribuir a civilitzar les actituds dels individus en el context cortesà a través del que s'anomenava cortesia. Com bona part de la literatura medieval, l'amor cortès amagava un propòsit doctrinal o didàctic.

En el fons, l'amor cortès i la poesia que en resultava eren un reflex prou fidel de la societat feudal. Si l'element essencial de les relacions socials feudals fou la relació de vassallatge que s'establia entre el senyor noble i els seus súbdits, també les relacions amoroses eren enteses com un servei i un homenatge per part del trobador o cavaller enamorat -anomenat hom, que significava 'vassall'- envers una dama noble -anomenada midons, del llatí meus dominus, que volia dir 'el meu senyor'. El curiós del cas és que la dama pretesa pel trobador havia de ser casada, ja que la cortesia no concebia l'amor dins el matrimoni; i és que, aleshores, els matrimonis es devien a la conveniència, i eren vistos com a simples contractes econòmics i de promoció social que no tenien res a veure amb l'amor i molt menys amb la passió. Tota relació amorosa cortesa autèntica es plantejava fora del matrimoni, i l'amor veritable era concebut com a sinònim d'adulteri. És per aquest motiu que, en el joc de l'amor cortès i de la lírica que en derivava, feien especial fortuna figures com les del gilós ('marit gelós') o dels lauzengiers ('envejosos' que posaven traves als enamorats per motius personals en la majoria de casos i que persistien en l'objectiu de restaurar l'honor del marit 'traït'). 

El codi trobadoresc era prou complex i es trobava perfectament estructurat, fins el punt que el cavaller que pretenia una dama passava per un procés de promoció gradual que depenia del favor que la dama li concedia a cada moment i que contribuïa a la consolidació de la idea del vassallatge.

1. Fenhedor ('tímid'): el cavaller no gosava dirigir-se directament a la dama.
2. Preghedor ('suplicant'): la dama dóna ànims al pretendent perquè li expressi l'amor que sent per ella.
3. Entendedor ('tolerat'): la dama concedeix penyores d'amor al pretendent.
4. Drutz ('amant'): el trobador és plenament acceptat per la dama. 

Convé tenir present que, quan parlem de trobadors, estem referint-nos als versificadors en llengua vulgar, concretament occitana, dels segles XII i XIII, ja que el terme poeta quedava reservat per als creadors de versos en llatí, la llengua de cultura. El trobador era un cavaller de la cort que elaborava les paraules (motz) i, alhora, la melodia (son) de l'obra poètica que després es dedicava a interpretar el joglar per tal que el missatge arribés, xifrat segons el codi de l'amor cortès, a la dama a qui anava dirigit. Estem parlant, per tant, d'una expressió poètica de caràcter aristocràtic i sempre vinculat a les corts medievals. Eren els joglars, per tant, els qui recollien la responsabilitat de divulgar les composicions trobadoresques de cort en cort per a major fama dels trobadors i de les dames a qui dirigien les composicions.

Al darrere, per tant, d'aquest muntatge cultural, hi ha una voluntat de promoció de la noblesa medieval i, en definitiva, una reinvindicació de classe en tota regla. Fins aleshores, el clergat havia monopolitzat les manifestacions culturals i s'havia encarregat de palesar la seva superioritat intel·lectual. El desenvolupament de la lírica trobadoresca significa la promoció d'un nou codi de valors laic i en llengua vulgar, és a dir, independent de l'Església.

La poesia trobadoresca es caracteritzava per una gran elaboració formal. Es tracta d'un treball molt conscient i acurat que exigia un domini significatiu de l'art de compondre versos.

La forma poètica trobadoresca per excel·lència és la cançó (cansó), considerada el vehicle més important de la lírica amorosa trobadoresca. Havia d'anar associada a una melodia pròpia i, normalment, obeïa l'esquema següent: de cinc a set estrofes o cobles amb una tornada al final, una estrofa més curta que no només tancava la composició, sinó que incloïa el senhal, el pseudònim o indici que permetia identificar la dama a què anava dedicada. 

L'alba era una mena de cançó que, com ja hem avançat en un punt anterior, expressava la nostàlgia i el plany dels amants que, consumat el drutz i havent passat junts la nit, havien de separar-se en arribat el matí. 

La pastorel·la era una varietat de cançó que representava la trobada i el diàleg en un paratge rural entre una pagesa o una pastora i un cavaller que, meravellat per les seves virtuts femenines, prova de seduir-la. 

El debat era una discussió entre dos trobadors a propòsit d'un tema vinculat normalment al mateix codi trobadoresc.

Malgrat el notable protagonisme de la cançó en la lírica trobadoresca i que tant l'alba com la pastorel·la constitueixen en certa manera simples variacions del gènere de la cançó, convé destacar dues formes poètiques trobadoresques més que també resulten fonamentals per al conjunt d'aquesta lírica i que s'allunyen de la temàtica amorosa. Es tracta del sirventès i del plany, dos gèneres que, a més, es troben alineats l'un amb l'altre per qüestions temàtiques. En una societat feudal que resolia qualsevol conflicte a través de les armes i en què els enfrontaments bèl·lics es trobaven a l'ordre del dia, el sirventès té la gràcia que reprodueix a la perfecció aquesta realitat històrica i social. I és que els sirventesos eren composicions trobadoresques plenes d'intenció satírica, moral i política. De melodia coneguda i fàcil amb voluntat d'arribar a un públic al màxim d'ampli possible, els sirventesos servien al cavaller que el componia per atacar-ne un altre de rival o enemic.  Per tant, eren armes retòriques d'atac, de propaganda, de polèmica literària o d'expressió d'un discurs moralitzador. El plany, en canvi, era una composició poètica que expressava la queixa i la nostàlgia per la mort d'una persona destacada. Es dóna el cas de trobadors que, després d'atacar violentament altres cavallers en sirventesos diversos per simple divertiment retòric o per allò de la fama i l'honor, se'n penedeixen després de morts els seus rivals i, pòstumament, els dediquen un plany, la qual cosa no deixa d'evidenciar novament que la lírica trobadoresca constitueix un simple artifici retòric que obeeix interessos que van més enllà de l'expressió literària.

Una darrera mostra de la preocupació formal i tècnica que tenien els trobadors es pot veure en la distinció de diferents estils de versificació. Així les coses, es coneix un estil de trobar leu o poesia senzilla a l'abast de tot tipus d'auditori; un trobar clus, que comporta una pretesa complicació retòrica i certa dificultat en el sentit de les paraules; i, finalment, un trobar ric, plantejament basat en la bellesa i la sonoritat dels mots, més enllà del significat.

Guillem de Berguedà fou un noble altiu i desvergonyit de vida agitada i plena d'episodis violents que va viure en el segle XII i que, lògicament, va conrear principalment el gènere del sirventès. Va recórrer a un llenguatge especialment agressiu, i a recursos com l'enginy i la ironia. Sovint buscava la rialla i la complicitat del públic oient mitjançant la ridiculització del personatge que menystenia en les seves composicions. Fou capaç dels atacs més ferotges, però, curiosament, també fou autor d'un dels planys trobadorescos més brillants que mai no s'han conservat i que va dedicar a Ponç de Mataplana, cavaller a qui havia retratat i atacat prou violentament i maliciosa en sirventesos diversos prèviament. Curiosament, havent mort Ponç de Mataplana lluitant contra els sarraïns, Guillem de Berguedà li va dedicar aquest plany a través del qual ponderava pòstumament el seu fins aleshores rival cavalleresc d'una forma sorprenentment sincera.

També anomenat Guillem de Cervera, Cerverí de Girona fou, juntament amb Ramon Llull, el gran representant de les lletres catalanes del segle XIII, encara que, en aquest cas, es dediqués a l'expressió en llengua provençal perquè així ho requerien les convencions líriques del moment. Vinculat a la cort feudal del comte Ramon Folch de Cardona i a les corts reials de Jaume I el Conqueridor i del seu fill Pere el Gran, on percebia salari de joglar com si es tractés d'un funcionari més al servei de la Corona, fou el trobador de qui es conserva un major nombre de composicions. Malgrat tot, la seva lírica és molt particular, ja que va compondre durant la segona meitat del segle XIII, quan la poesia trobadoresca havia començat el declivi i els trobadors ja no se centraven tan estrictament en els codis de l'amor cortès i en l'expressió poètica del món feudal. Els nous trobadors, entre els quals cal comptar Cerverí de Girona, s'anaven convertint en artistes que volien renovar-se i, alhora, reflectir els fets històrics i socials del seu temps. Cerverí fou el trobador de la innovació lírica, ja que va adoptar noves formes poètiques, extretes en bona part de la lírica popular. En les seves composicions amoroses, per exemple, s'observa una certa contenció en la retòrica cortesa, cosa que li permetia una expressió més humana i fins i tot tendra tant de la dama com de la relació entre els amants. A banda, Cerverí jugava amb l'humor i l'enginy de forma brillant, molt en la línia dels millors trobadors precedents, però, alhora, també sabia mantenir un to profund, de certa reflexió moral, fins i tot religiosa a moments, cosa que l'allunya significativament de tota la producció trobadoresca anterior.

Aspectes biogràfics

• Gandia (1397) - València (1459).
• Cavaller: participació en les campanyes militars d'Alfons el Magnànim per la Mediterrània. 
• Casat dues vegades: Isabel Martorell i Joana Escorna.

Transcendència literària

• Creador de la poesia culta en català: primer escriptor que fa lírica culta en català sense provençalismes. De fet, Ausiàs March és per a la poesia catalana el mateix que Ramon Llull per a la prosa.
• Trenca conscientment amb la tradició trobadoresca i genera, per tant, un estil propi.
• 129 poemes; 10000 versos.

Obra

• Cants d'amor: expressió de tota una teoria amorosa pròpia, en ocasions misògina.
• Cants de mort: planys per la mort d'una dona.
• Cant espiritual: poema extens de versos sense rima en què el poeta s'adreça a Déu, a manera d'oració, amb temor d'haver pecat en la seva vida amorosa i demanant-li que se l'endugui a l'altra vida per no pecar més.
• Poemes dispersos.

Poètica

• Ruptura definitiva amb l'amor cortès i amb el dolce stil nuovo popularitzat per Dante i prou influent en la tradició romànica sencera des del segle XIII.
• Rebuig de la idealització de l'enamorada: denúncia de l'obsessió amorosa, perquè és malaltissa i porta a la idolatria de la dona estimada i, per tant, a la condemna de l'ànima.
• Graus elevats de realisme: imatges quotidianes. L'estimada és una dona real (amb virtuts, però també amb defectes).
• Ús del senhal a l'última estrofa: "plena de seny", "llir entre cards", "oh foll amor", "amor, amor" i "mon darrer bé".
• Aspiració a un amor pur i honest, a banda del sensual.
• Amor exigent: March es defineix com el "pus extrem amador", amb la qual cosa la dama l'ha de correspondre amb un amor de la mateixa qualitat.
• To desesperat, laments i tristesa profunda: la mort és un consol per a l'amor. 
• Gust per la metàfora complexa, per l'al·legoria i per la hipèrbole.
• Influència de l'escolàstica: utilització dels clàssics amb intenció moralitzadora.