La dièresi té dos usos en català.
- El primer és per, com en castellà, indicar que una u es pronuncia quan va entre una q o una g i
una e o una i: següent, pingüí, llengües, freqüència, ubiqüitat.
- El segon ús, que ja no té res a veure amb el castellà. Hem d'escriure una dièresi sobre una i o una u sempre que
calgui indicar que formen un hiat en un contacte vocàlic en el qual pertocaria d'entrada un diftong. Recorda que vam estudiar els contactes vocàlics a l'apartat de Gramàtica de la primera
unitat, tot i que, si vols repassar-los, pots fer-ho aquí.
- A la paraula raïm, per exemple, hem d'escriure una dièresi a la i perquè, si no la hi escrivíssim, tindríem el mateix contacte vocàlic que a la
paraula mai, en què la vocal tònica és la a i no pas la i. Si no escrivíssim la dièresi sobre la i de raïm, en què la vocal
tònica és justament la i, i, per tant, les dues vocals s'han de separar (ra-ïm), hauríem de pronunciar la paraula com si la vocal tònica fos
la a com a mai, i, per tant, amb un diftong entre les dues vocals en contacte. El mateix passa a paraules com pe-üc (compareu-la amb peu),
be-ne-ï-a (≠xe-me-ne-ia), in-clo-ï-a (≠no-ia),
ve-ï-na (≠rei-na), he-ro-ï-na (≠he-roi) o di-ürn (≠riu).
- Cal tenir molt present que aquest segon ús de la dièresi depèn del fet que no es puguin accentuar ni la i ni la u sobre les quals escrivim la dièresi. Si
les normes d'accentuació permeten accentuar una i o una u en què passa això que acabem de descriure al paràgraf anterior, aleshores cal accentuar-les en lloc
d'escriure'ls dièresi al damunt. Per tant, l'accent passa per davant de la dièresi. És el cas de paraules com ve-í (≠ve-ï-na), in-clo-í-em (≠in-clo-ï-a),
su-ís (≠su-ïs-sa) o a-gra-í-eu (≠a-gra-ï-en).
- Com pots comprovar, la dièresi recau sobre una i o una u que són tòniques, tot i que hi ha algun cas, que hauràs de recordar, en què això no és així.
Passa, per exemple, al subjuntiu dels verbs de la 1a conjugació l'infinitiu dels quals acaba en -iar, -ear, -oar
i -uar: estudiï, creïn, lloï, actuïs.
- Algunes paraules porten dièresi perquè en un mot de la mateixa família s'ha desfet un diftong pel motiu que s'explica al punt 2 de més amunt; o simplement perquè en una paraula de la mateixa
família el mateix contacte vocàlic forma un hiat ja d'entrada, per molt que no porti dièresi. Les paraules aïllant i aïllar, per exemple, porten
dièresi perquè a aïlla es desfà el diftong en tant que la i és tònica i forma un hiat amb la a anterior. A traïció
i traïdor cal escriure dièresi perquè al verb trair el mateix contacte vocàlic forma un hiat, i, en canvi, no porta dièresi en tant que es tracta d'un infinitiu.
- Hi ha paraules que porten dièresi sense raó aparent i que, per tant, convé recordar: suïcidi, diürètic, fluïdesa, arcaïtzant, europeïtzant, heroïcitat... i mots
acabats en vocal + -itat (continuïtat, homogeneïtat, heterogeneïtat, espontaneïtat...).
Encara que teòricament calgui, deixem de posar dièresi en els casos següents.
- Com ja hem observat en un punt anterior, quan la i o la u que haurien de portar dièresi puguin dur accent gràfic segons les normes d'accentuació:
país, genuí, agraíem, traduíssis.
- En l'infinitiu, el gerundi, el futur i el condicional dels verbs de la 3a conjugació l'infinitiu
dels quals acaba en vocal + -ir: a-gra-ir, a-gra-int, a-gra-i-ré,
a-gra-i-ri-a; o-be-ir, o-be-int, o-be-i-ran, o-be-i-rí-eu;
tra-du-ir, tra-du-int, tra-du-i-reu, tra-du-i-ri-es.
- En paraules que porten prefixos com re-, co-,
contra-, anti-, auto- o semi- en contacte directe amb i o
u: re-u-ni-ó, co-in-ci-dir, con-tra-in-di-ca-ci-ó, an-ti-im-pe-ri-a-lis-ta, au-to-in-jec-ta-ble, se-mi-in-dus-tri-al.
- En paraules que porten els sufixos -isme i -ista precedits de vocal: e-go-is-me, al-tru-is-ta. Hi ha
dues excepcions: pro-ïs-me i llu-ïs-me.
- En paraules acabades en -us i -um amb i prèvia: Mà-ri-us, pò-di-um.