La prosa medieval

Fins que les llengües romàniques no es van anar introduint, molt a poc a poc, en el terreny escrit, l'escriptura fou patrimoni, bàsicament, del clergat, mentre que les llengües vulgars eren presents exclusivament en l'àmbit oral. És més, ni tan sols en la classe noble no era habitual de trobar cavallers i senyors -fins i tot reis- que sabessin llegir i escriure. De fet, fins ben avançada l'edat mitjana l'aprenentatge de la lectura no fou considerat un valor ni necessari ni útil, i, per tant, no formava part de l'educació de les classes altes. Amb tot, sí que calia que cavallers i nobles es preparessin adequadament per parlar en públic i per dirigir-se a la resta de cavallers i als vassalls. Per tant, tot allò que avui estem més que acostumats a llegir als llibres o als diaris es transmetia aleshores oralment, cosa que convidava a exercitar extraordinàriament la memòria.

 

Els primers textos escrits en català que s'han localitzat i conservat són del segle XII. Es tracta d'un fragment d'un codi de lleis visigòtic, el Forum Iudicum, anomenat popularment Llibre Jutge, i un conjunt de sermons, les Homilies d'Organyà. Aquests textos, com tota la resta fins el segle XV, comptaven amb un públic que els escoltava, ja que majoritàriament no sabia de lletra. En els segles mitjans, la lectura d'un llibre era una mena d'espectacle que feia que la gent d'una casa, d'un poble, d'una cort... s'apleguessin a l'entorn d'un intèrpret, que molt sovint era un membre del clergat. Els espectadors es miraven la persona que llegia i l'escoltaven com traduïa del llatí al català i com declamava molt lentament perquè tothom pogués entendre'l i seguir-lo.

 

En certes ocasions, els senyors acollien joglars, artistes l'ofici dels quals consistia a divertir el públic. Eren acròbates, ballarins i músics, és a dir, autèntics actors que, carregats de recursos expressius, portaven de castell en castell -però també de poble en poble i de ciutat en ciutat- els poemes que els escriptors elaboraven. Els joglars tampoc no sabien llegir i conservaven els textos que recitaven o cantaven amb acompanyament musical en la memòria. El fet de cantar els ajudava a recordar els poemes.

La majoria dels còdexs -llibres manuscrits- medievals que ens han arribat eren elaborats en pergamí. Es tracta d'una tècnica molt cara, ja que cada foli suposava la pell d'un animal i la feina d'un artesà especialitzat; segons els càlculs, una sola Bíblia necessitava un ramat de 300 a 400 ovelles. És evident, doncs, que aquestes inversions només es trobaven a l'abast dels monestirs i dels senyors que disposaven de grans rendes, i, quan apareix la burgesia a les grans ciutats els darrers segles de l'edat mitjana, també dels seus representants més adinerats. No obstant això, els apunts, els exercicis escolars, els comptes, els esborranys i les primeres redaccions de qualsevol text acostumaven a realitzar-se en tauletes de cera, uns estris sobre els quals s'escrivia amb un punxó i que podien esborrar-se en acostar-les a l'escalfor, per la qual cosa permetien de ser reutilitzades.

 

Per tant, els textos literaris s'elaboraven inicialment en taules de cera, però, per tal de ser editats, calia transcriure'ls en pergamí. Aquesta feina, que era força dura perquè suposava la inversió de moltíssimes hores i dosis ingents de paciència, era encomanada a artesans entesos en la labor de l'escriptura. Cal tenir present que un còdex qualsevol podia comportar la feina de dos anys d'un sol escrivent. A més, els còdexs no només contenien text, sinó que els copistes acostumaven a il·lustrar-ne els marges i determinades parts, alhora que adornaven i donaven color a algunes lletres, principalment les inicials. És el coneixem amb el nom d'il·luminació. 

 

L'aparició i divulgació del paper a finals del segle XII i fins a la meitat del XIII va significar una autèntica revolució en aquest escenari que acabem de descriure. A partir d'aleshores, l'escriptor ja disposava d'un recurs ampli i còmode que podia utilitzar amb abundància i que, a més, ocupava poc espai respecte dels seus antecessors. La novetat permetia escriure obres extenses, canviar l'ordre dels capítols, intercalar episodis de major o de menor llargada, cosa que va fer possible el desenvolupament de la narrativa moderna i, com no, l'aparició d'un nou gènere -la novel·la- tal com avui dia el coneixem. No obstant la revolució que va significar el paper, cap a mitjan segle XIII les biblioteques continuaven prou buides: la de la Universitat de la Sorbona de París només contenia un miler de llibres en aquest moment. No és fins el segle XV, quan apareix la impremta, que es produeix el veritable gir en el panorama de l'edició. Aquesta fita marca la fi del període medieval en el terreny de la literatura. 

Cal tenir molt present que l'Església és, amb tota seguretat, la institució que preservava un paper més transcendental en l'ordre social medieval, ja que es tracta d'una societat teocèntrica que situava Déu al centre de l'univers i el considerava motiu i conseqüència de totes les coses que succeïen a la realitat. Tot el món medieval girava al voltant de Déu i de la religió. És així que els eclesiàstics feien valer la seva funció d'intermediaris amb la divinintat i condicionaven les creences, el coneixement, la filosofia i, per tant, la cultura i la literatura. De fet, el clergat conservava en exclusiva el patrimoni de l'ensenyament, de la cultura, de la lectura i de l'escriptura, de manera que elaboraven i guardaven curosament els llibres -i, per tant, el saber- a l'interior dels monestirs, els murs dels quals resultaven pràcticament impenetrables per a la resta de la població. Cal destacar que la missió del clergat de resar per la humanitat i de vetllar pels seus interessos espirituals amagava la voluntat d'adoctrinar-la i, sobretot, de mantenir-la temorosa dels designis divins, cosa que contribuïa a la preservació de l'ordre social. És evident que l'analfabetisme de la població facilitava aquesta labor eclesiàstica moltes vegades indissimulada de contenir qualsevol aspiració de llibertat per part del poble o de reivindicació dels seus drets més elementals.

 

La societat feudal s'edificava sobre una estructura jerarquitzada en tres estaments o classes socials perfectament definides i diferenciades.

 

• Oratores o clergat: 'aquells qui es dedicaven a l'oració' i als assumptes teològics. En una societat tan condicionada per l'Església i el diàleg espiritual amb la divinitat, els monjos, clergues i eclesiàstics en general era el grup sobre el qual se sustentava principalment l'organització de les estructures de poder.
• Bellatores o noblesa: 'aquells qui es dedicaven a la guerra', és a dir, els nobles, cavallers, soldats i escuders que protegien la resta de la comunitat. 
• Laboratores: 'aquells qui treballaven', és a dir, els camperols, obrers, artesans i mercaders que, tot i que ocupaven el graó més baix de l'escala social, significaven la base veritable de l'economia productiva.

Tot plegat donava forma a una estructura social piramidal a la cúspide de la qual hi havia el rei i el Papa; a continuació, se situaven la noblesa i els alts càrrecs eclesiàstics; poc més avall hi havia la cavalleria i el clergat (monjos); i el darrer graó estava reservat per al poble que treballava i que no era considerat digne de cap mena de privilegi. 

 

Pel que fa a la traducció literària d'aquest esquema social, cal que observem un plantejament de tres tipus de literatura, una per a cada estament, que coexistien i que expliquen la complexitat de la cultura medieval:

• literatura religiosa o doctrinal; 
• literatura cavalleresca o cortesana; 
• literatura popular. 

En qualsevol cas, convé no perdre de vista en cap moment que, durant l'edat mitjana, no hi hagué formes literàries en què no es deixés sentir la influència de l'Església i de la religió. És el cas del teatre, per exemple, gènere en què no hi hagué representacions deslligades de les cerimònies religioses; o el del pare de la prosa en català, Ramon Llull, que es va dedicar en exclusiva a la literatura doctrinal, fos quin fos el gènere que desenvolupés (narrativa, diàleg ideològic, poesia...).

El castell feudal és l'espai que es destinava a la defensa i a la protecció de la població medieval. A més, es tractava d'un centre productor i difusor de la literatura i de la cultura cortesanes a partir de les figures dels trobadors i dels joglars. I és en aquest context que neix la cortesia, un ideal de comportament cortesà, un autèntic codi d'honor i una mena de ritual social per a la noblesa i per als cavallers. La creació literària participa d'aquest món en si mateix que és la cort, i, en conseqüència, apareix la literatura cortesana o cavalleresca que apareix esmentada al punt anterior.

 

Quan la figura del rei es va reforçar a partir del segle XII en tant que se li va concedir el poder absolut per a l'administració i per a la gestió de l'exèrcit i les finances, els monarques -així com també membres destacats de la noblesa- van començar a desenvolupar un paper de protectors i mecenes dels artistes. La qüestió és que el patrocini de l'art i de la literatura esdevingué un instrument molt efectiu de propaganda per al poder i per als senyors que podien exercir-lo.

 

Els reis van estructurar autèntiques administracions públiques gairebé tal com les coneixem avui dia, al voltant d'escrivents i secretaris, que s'encarregaven d'elaborar tota la documentació que les corts generaven. Precisament a la Corona de Catalunya i Aragó, el rei Pere el Cerimoniós va reorganitzar, al llarg del segle XIV, l'anomenada Cancelleria Reial, de manera que aquesta institució esdevingué un òrgan administratiu modèlic a Europa en molts sentits. La Cancelleria redactava tota la documentació reial, i tenia cura de la retòrica i l'expressió, així com de la uniformitat lingüística dels documents que produïa en llatí, en català i en aragonès, les tres llengües oficials de la Corona. En certa manera, es tractava d'una mena d'acadèmia lingüística com les que coneixem avui dia. Un conjunt de secretaris i d'escrivents de gran preparació lingüística i retòrica, entre els quals podem comptar Bernat Metge, van arribar a establir, durant els segles XIV i XV, un veritable model de llengua, una llengua uniformada perfectament apta per a l'escriptura en prosa, depurada de trets dialectals i amb una gran regularització en la morfologia i la grafia, és a dir, una autèntica normativa lingüística. 

El creixement i desenvolupament de les ciutats al llarg de l'edat mitjana va posar en evidència el sistema feudal i en va propiciar la crisi. El paisatge de l'edat mitjana a Europa es va caracteritzar durant segles per la ruralitat, habitada per camperols, per una població escassa, per grans extensions de boscos espessos i per una xarxa escampada de castells i monestirs que monopolitzaven la cultura i el poder. A partir del segle XII, però, la ciutat va començar a convertir-se en un espai de gran activitat econòmica i va experimentar un augment demogràfic considerable. Aquest nou panorama permeté que a ciutats com Barcelona, València, Mallorca o Perpinyà, per citar les principals de la Corona de Catalunya i Aragó, progressés un grup social benestant que s'anava enriquint gràcies al dinamisme mercantil, al consum i a la producció dels béns que demandaven els grans nuclis urbans. Es tracta de la burgesia. Els artesans van començar a organitzar-se en gremis, associacions de professionals d'un mateix ofici que fixaven els preus dels productes i sistematitzaven les relacions entre mestres i aprenents de l'ofici en qüestió. A les ciutats medievals, els artesans d'un mateix gremi solien viure i treballar en un mateix carrer, de manera que encara avui hi ha carrers als nuclis històrics de les ciutats modernes que conserven els noms dels gremis que s'hi establiren a l'edat mitjana. 

 

Aquesta nova dinàmica urbana va activar i reforçar també la vida cultural. I ho va fer en un doble sentit. En primer lloc, la literatura va transcendir el món cortesà i els murs dels monestirs i va començar a interessar a un nou públic, el públic burgès, cosa que va donar lloc a nous gèneres i a noves temàtiques. I, d'altra banda, van començar a proliferar les empreses editorials, molt relacionades d'entrada amb els tallers artesans i els gremis. L'aparició de la impremta en el segle XV va permetre desenvolupar una autèntica indústria del llibre i de la literatura que evolucionaria amb els anys.

Francesco Petrarca (1304-1374), gran poeta italià del tres-cents, és considerat el precursor de l'humanisme, precedent immediat del Renaixement. I és que els seus textos en llatí i en italià reprodueixen l'essència del somni humanista, ja que fomenten una imatge de l'edat mitjana entesa com a parèntesi excessivament llarg i molest entre una antiguitat clàssica magnífica culturalment i filosòfica i el desig coetani de retorn a aquella època daurada. Per tal de recuperar la cultura clàssica, Petrarca apostava pel llatí. Segons els seus plantejaments, si s'assolia novament la perfecció antiga de la llengua llatina -considerava bàrbar el llatí medieval en què continuaven expressant-se tant l'Església com les universitats-, resultaria relativament fàcil restablir la grandesa de les disciplines cièntífiques (filosofia, dret, teologia...) que es trobaven aleshores degradades per l'influx del pensament medieval. Petrarca i els grans humanistes que van decidir seguir el seu exemple creien que calia potenciar els estudis de les humanitats, és a dir, la llengua i la literatura clàssiques, exemples de claredat i de bellesa, i que calia convertir-los en porta d'accés a qualsevol altra doctrina o disciplina. Qualsevol activitat intel·lectual havia de fonamentar-se en la correcció i l'elegància de l'estil, tal com havien fet grans mestres clàssics com Horaci o Virgili.

 

Cal tenir present que el temps de Petrarca, el segle XIV, i encara més el posterior segle XV, fou una època de canvis considerables que van conduir a la crisi del món medieval i del sistema feudal. Una nova mentalitat va afectar progressivament les formes de vida. La crisi de la cavalleria i l'esplendor de la nova classe social urbana, la burgesia, van fer trontollar les estructures de poder, així com el paper social de cadascuna d'aquestes dues classes. Mentre una perdia protagonisme social, l'altra n'anava adquirint més i més. Si a aquestes novetats afegim una nova sensibilitat cultural basada en el redescobriment del passat clàssic i, per tant, un gir des del teocentrisme medieval cap a l'antropocentrisme de l'edat moderna, entendrem més fàcilment la crisi del sistema feudal. La figura de Déu va començar a perdre protagonisme i anava deixant de ser centre de l'Univers i motiu de tot el que passava, mentre que els avenços científics permeteren forjar una confiança en la humanitat i en les seves possibilitats que van acabar enterrant la superstició còsmica i teocèntrica dels segles mitjans. És la base de l'humanisme, un nou estat d'ànim, una nova mentalitat que va influir poderosament la literatura catalana del segle XV, de manera que no sabrem entendre la prosa de Bernat Metge, ni la lírica d'Ausiàs March, ni la narrativa de Joanot Martorell sense haver entès prèviament aquesta nova manera de pensar, d'entendre el món i d'analitzar i descriure la realitat.

Ramon Llull és un cas únic en la literatura romànica per tres motius.

1. Va ser el primer autor que va escriure prosa en llengua vulgar sobre temes humanístics i científics, tot i que també va utilitzar el llatí, tal com era habitual. El motiu d'aquesta elecció rau en el fet que li interessava arribar a un públic ampli, i es va adonar que, expressant-se en la llengua de cultura, que era patrimoni de l'Església, no hauria aconseguit el seu propòsit.
2. Com que no hi ha antecedents en l'ús del català literari, es considera que va ser ell qui va fixar el model de llengua per a la prosa en llengua vulgar. És per això que tots els escriptors immediatament posteriors el van adoptar com a referent.
3. Per la magnitud i importància de la seva obra: 265 volums que tracten temes teològics, didàctics i morals. Ramon Llull, més que escriptor consagrat a la literatura tal com avui dia l'entenem o escriptor de ficció, va ser filòsof, teòleg i missioner. De fet, no podem relacionar-lo amb la literatura pròpiament, sinó amb dues intencions més medievals que no pas literàries: el teocentrisme i la voluntat didàctica i moralitzadora.

Ramon Llull, fill d'una família noble balear, va néixer a Mallorca el 1232 i va morir el 1316, a una edat molt més avançada del que era habitual a l'època. Casat amb la dama Blanca Picany i pare de dos fills, va fer vida a la Cort de Mallorca fins els 31 anys, exactament fins el moment en què, segons explica a la Vida coetània, estava component un poema trobadoresc en occità per a una dama que, naturalment, no era la seva dona i se li va aparèixer la figura de Crist crucificat cinc vegades. És aquesta la raó que va portar Llull a abandonar la família i la cort per consagrar la resta de la vida a convertir els infidels -jueus, tàrtars i sobretot àrabs- al cristianisme, l'única fe veritable. El seu mètode de conversió va consistir a convèncer-los de la superioritat del cristianisme i dels seus dogmes de fe per damunt dels de qualsevol altra creença. 

 

Ara bé, el savi Ramon no es va acontentar amb això, sinó que fins i tot va intentar demostrar l'existència de Déu en la seva Art abreujada d'atrobar veritat (1274), la materialització escrita de l'anomenada "Art lul·liana", un mètode universal que el pare de la prosa en llengua vulgar va sistematitzar per convertir, de manera infal·lible, qualsevol persona que no cregués en Déu. Aquests plantejaments són els que el van dur a viatjar infatigablement per la Mediterrània, a aprendre àrab per dur a terme de la millor manera possible la tasca d'evangelitzador dels musulmans i a conèixer sovint el fracàs i fins i tot a ser empresonat. Les seves creences també el van dur a escriure igualment en català, perquè el seu missatge pogués ser entès per un públic ampli i modest, i també en llatí, per poder difondre el seu mètode a les universitats més prestigioses de l'època i entre el públic més culte. De fet, la figura de Ramon Llull es correspon més amb una barreja de místic, missioner, filòsof i viatger que no pas amb la de l'escriptor, ja que no va dedicar-se a la literatura amb l'objectiu de fer literatura, és a dir, d'entretenir el públic. Per a Llull, la literatura és un simple pretext per assolir un doble objectiu: convertir els infidels al cristianisme i recordar als mateixos cristians el camí veritablement recte cap a la salvació, el de la fe cristiana.

Dels 265 volums que Ramon Llull va escriure, n'hi ha d'elaborats en llengua vulgar -català i occità-, en llatí i, finalment, en àrab (va comprar un esclau musulmà que li servia d'escrivent primerament i que li va ensenyar aquesta llengua). També se sap que va promoure la traducció a altres llengües romàniques (francès, castellà i italià) de les obres que escrivia en català.

 

Les seves novel·les més importants són el Llibre d'Evast, Aloma e Blanquerna i Fèlix o Llibre de les meravelles. Que els puguem dir novel·les no significa que no tinguin totes dues la mateixa funció didàctica i moralitzadora que té la resta de l'obra lul·liana ni que les hàgim d'entendre com el que avui dia entenem com a novel·les. En la primera d'aquestes dues obres, anomenada també Blanquerna perquè es tracta del nom del personatge principal, Llull exposa l'ideal de vida cristiana. Blanquerna encarna la perfecció des de la infantesa, i anirà passant per tots els estaments de la vida eclesiàstica fins arribar a papa. Però, com que l'ideal cristià de Ramon Llull es fonamenta en la vida ermitana i, per tant, en la pobresa, al final de l'obra Blanquerna renunciarà al càrrec de papa per dedicar-se a la vida humil i contemplativa, pròpia dels primers cristians. Aquesta primera novel·la inclou el Llibre d'Amic e Amat, un manual de mística escrit pel mateix Blanquerna segons la ficció que hi recrea Llull.

 

La segona novel·la lul·liana, el Fèlix, és la història d'un pelegrí ingenu que va descobrint com la conducta humana s'està allunyant dels preceptes de la fe cristiana. L'obra inclou el Llibre de les bèsties, una faula amb intenció política en què Llull pretén mostrar als homes els vicis de la seva societat contemporània i oferir-los un model de conducta fonamentat en el seu concepte de la fe.

 

Altres obres cabdals de la producció lul·liana són les que segueixen.

• Arbre de la ciència, versió de l'Art en forma d'enciclopèdia;
• Llibre de l'orde de cavalleria, manual sobre les qualitats que ha de reunir el bon cavaller medieval;
• Llibre del gentil i els tres savis, debat teològic entre un cristià, un jueu, un musulmà i un filòsof sense creences religioses concretes que vol accedir al coneixement de la fe;
• Cant de Ramon, poema en què l'autor confessa els seus errors de joventut i defensa l'Art;
• Lo desconhort, 828 alexandrins que exposen el desengany que li va produir el fet que el papa Bonifaci VIII no donés suport als seus projectes.

És habitual que les nacions comptessin amb una tradició èpica, és a dir, amb la narració dels fets gloriosos de les seves personalitats militars, dels seus herois emblemàtics, reals o imaginaris. Això es produeix sobretot des del moment en què aquestes nacions, i estem parlant justament de l'edat mitjana, adquireixen un cert sentit de comunitat nacional que aquestes mateixes narracions contribuirien a refermar. La Chanson de Roland a França, el cicle de la llegenda artúrica a Gran Bretanya o el Cantar del Mio Cid a Castella són exemples significatius de poemes èpics.

 

Quan la corona de Catalunya i Aragó va participar en la Reconquesta de la Península durant el segle XIII i va protagonitzar la seva expansió per la Mediterrània en el segle següent, el XIV, també va generar una literatura èpica en forma de cançons de gesta com la resta de tradicions romàniques, però, malauradament, s'ha perdut. Ara bé, sabem que va existir perquè se'n conserven referències en altres textos. El més aproximat que s'ha conservat a una èpica en català són les quatre grans cròniques, textos històrics en prosa que relaten, majoritàriament en primera persona, els moments de màxim esplendor de la corona catalanoaragonesa: les conquestes de Mallorca i València, la dominació de Sicília i de Sardenya, les expedicions pel nord d'Àfrica i, posteriorment, etapes menys militars i més centrades en les intrigues de la cort. Es tracta del període que va des del regnat de Jaume I el Conqueridor (1213-1276) fins al de Pere el Cerimoniós (1336-1387), autors, precisament, de dues de les quatre cròniques. Els altres dos cronistes són Ramon Muntaner i Bernat Desclot, que parlen de fets concrets dins aquest mateix període.

La crònica de Jaume I, titulada Llibre dels feits, narra en forma autobiogràfica els records personals del rei a propòsit de les conquestes de Mallorca i València. Sembla que no va ser el mateix rei qui va elaborar el text, sinó que en va coordinar la redacció, realitzada per un grup d'escrivents.

 

Característiques

• Intenció didàctica i certa voluntat d'autojustificació; 
• un llenguatge viu (cada personatge parla en la seva llengua, ja sigui castellà, aragonès, francès o àrab); 
• el providencialisme, és a dir, la creença que les pròpies victòries es deuen al designi diví.

 

E Nós que ens entornàvem ab los hòmens, volvem-nos contra la vila a esguardar los sarraïns, que havia la campanya gran de fora, e un ballester tira'ns; [...] dona'ns en lo cap ab lo cairell prop del front. E Déus, que ho volc, no traspassà lo test, e eixi'ns bé a la meitat de la testa la punta de la sageta; e Nós, ab ira que n'haguem, donam tel de mà en la sageta que trencam-la: e eixia'ns la sang per la cara a enjús; e ab lo mantell de sendat que nos aduíem torcàvem-nos la sang, e veníem rient, per tal que la host no se n'esmaiàs. E entram-nos-en en un reial en què nos posàvem, e engrossa'ns tota la cara e els ulls; sí que de l'ull de la part en què Nós érem ferit no poguem veer per quatre o cinc dies. E, quan la cara nos fo desinflada, cavalgam per tota la host per tal que la gent no fos tota desconhortada.                                        

 

Fragment del Llibre dels feits 

 

La crònica de Bernat Desclot, altrament dita Llibre del rei En Pere i l'única escrita en tercera persona, parla sobretot del regnat del fill de Jaume I, Pere II el Gran, i, per tant, de la conquesta de Sicília per part de Roger de Llúria. De Bernat Desclot pràcticament no n'hem pogut saber res; només s'intueix que es tracta d'un pseudònim que amaga la figura d'un tal Bernat Escrivà, personatge de qui se sap que fou contemporani del rei Pere II, però que no va viure de primera mà els fets que explica, cosa que fa en certa manera impropi el detallisme amb què s'expressa a la seva crònica.

 

 

E en Roger, segons que damunt és dit, romàs llà on era estada la batalla tro al matí, e al bon matí féu pendre aquells tres-cents hòmens nafrats que havia presos en les galeres e trasqué'ls en terra e féu-los enfilar en una corda, e puis, ab la popa d'una galera, en vista de tot hom qui veure-ho volc, féu-los rastrar dins en mar e moriren tots aquí. E puis pres aquells dos-cents seixanta hòmens que romanien, que no eren nafrats, féu-los trer a tots abdós ulls e enfilà'ls en una corda; e hac un hom d'aquells mateixs a qui no trasc sinó la un ull per tal que menàs los altres. E tots enfilats, un davant altre, tramès-los per presentalles al rei de França. E los cinquanta que romanien retenc-los per presos per tal com eren bons hòmens e honrats.

 

                                Bernat Desclot, Llibre del rei En Pere

 

La crònica de Ramon Muntaner és la més coneguda de totes quatre. Relata un llarg període històric que va del naixement de Jaume I a la coronació d'Alfons III el Benigne, però la part més interessant és la que se centra en les experiències del mateix escriptor quan va participar entre els almogàvers en les conquestes de Sicília i Calàbria i en la resta de l'expansió per la Mediterrània. Val la pena tenir present que Muntaner és el més entusiasta i el menys imparcial dels quatre cronistes, tot i que en el text no es reserva mai el paper protagonista, que cedeix als reis i als grans senyors a qui va servir com a mercenari. 

 

Característiques

• El patriotisme, que genera certes exageracions;
• el providencialisme;
• un llenguatge molt viu i directe;
• sembla destinada a la lectura en veu alta, cosa que indica, per exemple, la repetició freqüent de fórmules retòriques com "Què us diré?"

 

E d'altra part, ordoné los metges que havíem, que esteguessen aparellats d'adobar cascun con seria nafrat, en guisa que tantost pogués tornar a la batalla. [...] Què us diré? La batalla fo molt forts, e les nostres fembres, ab cantals e pedres (que jo havia moltes fetes metre al mur e a la barbacana), defensaven tan règeu que meravella era. Que en veritat, que fembra s'hi trobà que havia cinc cairellades en la cara que, encara defensava així com si no hagués mal.

 

Ramon Muntaner, Crònica (defensa de Gal·lípoli) 

 

Finalment, la crònica de Pere el Cerimoniós parla del regnat d'aquest mateix rei i també del regnat del seu pare, Alfons III el Benigne. Com passa al Llibre dels feits, a l'autor el guia un interès d'autojustificació. La diferència és que el rei Pere se centra en la seva crònica molt més en les intrigues de la cort que no pas en l'heroisme èpic que caracteritza les cròniques precedents.

 

E, posat lo dit setge, aprés alguns dies fo acordat per Nós e per nostre Consell que féssem dar batalla al dit lloc per mar e per terra, la qual batalla començà en hora tèrcia e durà fins a hora baixa. E no s'hi poc res fer, car lo dit lloc era ben murat e havia vall e contravall, e fornit de molta bona gent, especialment de molts ballesters de Gènova. E, veent que per via de batalla haver no es podia, tinguem aquí nostre setge per quatre meses i mig.

 

 

Pere el Cerimoniós, Crònica (setge de l'Alguer)

 

És evident que les quatre cròniques tenen un gran valor des del punt de vista històric i historiogràfic, però cal tenir present que també en conserven des d'un punt de vista lingüístic i, sobretot en el cas de Jaume I i Ramon Muntaner, literari. De fet, les quatre cròniques citades presenten elements i característiques que les allunyen del discurs historiogràfic:

• l'ús de la primera persona (excepte en la de Bernat Desclot);
• el narrador sovint opina, dubta i interpreta fets o situacions, i, per tant, tendeix a la subjectivitat;
• complaença a explicar anècdotes i un detallisme a estones exagerat que, vist des d'una perspectiva historiogràfica, resulta del tot irrellevant;
• voluntat d'embelliment i idealització dels fets que s'expliquen (a moments es recreen innecessàriament accions i situacions sense gaire transcendència).