Gramàtica

Per classificar i descriure els sons consonàntics, cal tenir presents tres criteris o característiques: el mode d'articulació, el punt (o lloc) d'articulació i la sonoritat.

1. Mode d'articulació

Indica la posició que adopten els òrgans de fonació en la producció del so, i, per tant, la manera com s'articula un so consonàntic qualsevol. Segons aquest criteri, distingim set modes distints d'articulació consonàntica: oclusiu, fricatiu, africat, vibrant, lateral, nasal i aproximant.

• Sons consonàntics oclusius. Interrupció absoluta del flux d'aire seguida d'una obertura sobtada. El resultat de tot plegat és una explosió momentània ocasionada per la sortida violenta de l'aire retingut: [p], [t], [k], [b], [d], [g]. Pel fet que es tracta d'una explosió sobtada de l'aire que va des dels pulmons cap a l'exterior, un so oclusiu no es pot allargar de cap manera.
• Sons consonàntics fricatius. S'estreny el pas de l'aire, de manera que passa fregant amb aquells òrgans de fonació implicats en la producció del so concret: [f], [v], [s], [z], [ʃ], [ʒ].
• Sons consonàntics africats. Es tracta d'una articulació consonàntica en dues fases, la primera oclusiva, en què el corrent d'aire s'interromp absolutament, i una segona de fricativa en què l'aire acaba per sortir fregant amb els òrgans d'articulació que es posen en moviment: [ts], [dz], [tʃ], [ʤ].
• Sons consonàntics vibrants o ròtics. Es produeix una vibració causada per un contacte ràpid [ɾ] o per diversos contactes [r] entre la punta de la llengua i els alvèols superiors: [ɾ], [r].
• Sons consonàntics laterals. La llengua obstrueix el pas del flux d'aire pel centre de la cavitat bucal i, per aquest motiu, no li queda més remei que sortir-ne pels costats: [l], [ʎ].
• Sons consonàntics nasals. A la boca es produeix una oclusió total o parcial del corrent d'aire, a què no queda altra possibilitat que circular totalment o parcial per les fosses nasal: [ɱ], [m], [n], [ɲ], [ŋ].
• Sons consonàntics aproximants. També se'ls anomena espirants, ja que no deixen de presentar característiques consonàntiques fricatives, però amb un grau de constricció menor que el dels fricatius: [β], [δ], [γ]. Els seus correlats oclusius són els oclusius sonors, és a dir, [b], [d], [g], amb els quals alternen en segons quins contextos:
• • entre vocals: ce[β]a, se[δ]a, ju[γ]ar;
  • darrere les vibrants: Ar[β]úcies, guar[δ]iola, ar[γ]ument;
  • darrere lateral (excepte [d], que es transcriu sempre oclusiva en aquest context): al[β]a, al[d]arull, al[γ]a;
  • darrere sons fricatius i sons africats i abans de vocal: es[β]ufegar, es[δ]evenir, res[γ]uard;
  • darrere sons fricatius i sons africats i abans de [ɾ] + vocal: es[β]rinar, qua[δ]re, ale[γ]ria.

2. Punt o lloc d'articulació

És el lloc de la boca on es produeix la interrupció, ja sigui total o parcial, del flux d'aire que va des dels pulmons cap a l'exterior. Dit d'una altra manera, es tracta de la descripció dels òrgans de l'aparell fonador que actuen en la producció del so.

• Bilabials. El llavi superior i el llavi inferior es posen en contacte:  [p], [b], [m], [β].
• Labiodentals. Les dents superiors es posen en contacte amb el llavi inferior: [f], [v], [ɱ].
• Dentals. L'àpex -punta de la llengua- es posa en contacte amb les dents superiors: [t], [d], [δ], [n̪],[l̪].
• Alveolars. L'àpex toca els alvèols dentals superiors o bé s'hi acosta: [n], [s], [z], [l], [ɾ], [r], [ts], [dz].
• Palatals. El dors de la llengua toca el paladar dur o bé s'hi acosta: [ʃ], [ʒ], [tʃ], [ʤ], [ʎ], [ɲ].
• Velars. L'arrel -part posterior- de la llengua es posa en contacte amb el vel del paladar o bé s'hi acosta: [k], [g], [γ], [ŋ], [ɫ].

3. Sonoritat

Com ja hem exposat anteriorment, la sonoritat d'un so consonàntic depèn del fet que les cordes vocals vibrin o no vibrin en el moment de la producció d'aquest so concret. La manera d'observar aquest fenomen consisteix a posar-se la mà a la gola i, mentre articulem el so consonàntic en qüestió aïllat de qualsevol altre so, sobretot vocàlic, comprovem si, efectivament, els músculs membranosos de la laringe actuen o deixen d'actuar. D'entrada, podem recordar que tots els sons vibrants, laterals, nasals i aproximants són sonors, mentre que només els sons oclusius, fricatius i africats tenen correlat sord i correlat sonor, és a dir, parelles de sons que només es distingeixen per la sonoritat.

• Sons consonàntics sords: [p], [t], [k], [f], [s], [ʃ], [ts] i [tʃ].
• Sons consonàntics sonors: [d], [g], [v], [z], [ʒ], [dz], [ʤ], [ɾ], [r], [l], [ʎ], [ɱ], [m], [n], [ɲ], [ŋ], [β], [δ] i[γ].

Transcipció de [ɾ] i [r] (quan la grafia és <r> simple)

La vibrant bategant [ɾ] apareix:

• a l'interior de mot entre vocals: cera, cara;
• en posició agrupada, davant de vocal: breu, frau, trau, creu, drap...

La vibrant múltiple [r] apareix:

• a final de mot, quan s'articula: mar, verd;
• en la resta de casos: verda, article...

El cas de la x

Com ja hem observat anteriorment, la x es correspon amb el so de la xeix. Ara bé, no totes les x es transcriuen [ʃ], ja que, en alguns casos, aquesta grafia es correspon amb dos sons. És el cas de les x de taxi o d'examen, que, a més, es pronuncien de forma diferent.

• [ks]: taxi, sexe, fix...
• [gz]: examen, èxode, lèxic...

No hi ha cap norma que permeti de distingir si es tracta de la primera articulació (sorda) o de la segona (sonora). Ara bé, sí que hi ha una coincidència: les paraules que comencen per ex i a continuació hi ha una vocal es pronuncien [gz].

La ela velaritzada

En segons quins casos, la ela no es pronuncia com un simple so lateral alveolar sonor com passa en castellà, en què sempre s'articula [l]. Quan una ela precedeix una consonant velar o bé es troba en posició final absoluta abans de silenci, la ela es velaritza i, per tant, comparteix dos punts d'articulació, lateral i velar, i la seva transcripció és [ɫ]: a[ɫ]ga, so[ɫ].

Exercicis

Solucionari