El curs passat vam estudiar les característiques articulatòries dels sons de la llengua catalana singularment o dins d'un mot.* Tanmateix, aquests mateixos sons poden presentar diferències d'articulació quan s'enllacen amb altres sons dins el que s'anomena cadena fònica, és a dir, la seqüència de sons que un parlant pronuncia seguits entre pausa i pausa. La fonètica sintàctica estudia les modificacions per contacte que experimenten els sons quan s'articulen al costat d'altres sons dins la cadena fònica, modificacions que afecten tant els sons vocàlics com els sons consonàntics.
Modificacions fonètiques dels sons vocàlics.
Modificacions fonètiques dels sons consonàntics.
*Si vols repassar els sons vocàlics de la llengua catalana tal com els vam estudiar el curs passat i els principals conceptes sobre la seva transcripció fonètica, pots fer-ho si cliques aquí. I, pel que fa als sons consonàntics i la seva transcripció, els trobaràs aquí.
Es tracta de la no articulació d'una vocal neutra que, situada a final o a principi de paraula, entra en contacte amb una vocal tònica.
Quina hora és? à Quin[ɔ]r[é]s
Setze anys à Setz[á]nys
pa amb oli à p[á]mb oli
L'elisió també es produeix entre dues vocals iguals.
Porto un llibre à Port[u]nllibre
Entri immediatament à Entr[i]mmediatament
Es produeix quan el contacte entre dues paraules genera un contacte vocàlic que correspondria a un diftong, que pot ser tant creixent com decreixent.
Va i ve à V[áj]ve
Fa il·lusió à F[áj]l·lusió
I ara! à [já]ra
Hi ha un llibre à [jáw]n llibre
Es tracta de l'articulació sorda d'un so que, d'entrada, és sonor. Aquest fenomen es pot produir tant a l'interior del mot com en el contacte entre dues paraules.
Els sons oclusius són tots sords, per molt que la grafia convidi a pensar en un so sonor:
tap à ta[p] tub à tu[p] mot à mo[t] fred à fre[t] ric à ri[k] mag à ma[k]
* No trobarem grafies que convingui transcriure amb un so fricatiu o africat sonor a final de mot.
A diferència dels sons fricatius i africats, els sons oclusius són tots sords:
tub ample à tu[p] ample fred intens à fre[t] intens mag inigualable à ma[k] inigualable
Tots els sons oclusius, fricatius i africats a final de mot s'ensordeixen quan la paraula que ve a continuació comença per un so consonàntic sord:
tub trencat à tu[p] trencat fred suportable à fre[t] suportable braç poderós à bra[s] poderós
tuf potent à tu[f] potent maig calorós à ma[tʃ] calorós
Com en el context anterior, els sons oclusius, fricatius i africats s'ensordeixen quan, a l'interior del mot, van seguits d'un so consonàntic sord:
aptitud à a[p]titud galàctic à galà[k]tic especial à e[s]pecial naftalina à na[f]talina adscriure à a[ts]criure
És l'articulació sonora d'un so que, d'entrada, és sord. Com el fenomen anterior, també es pot produir tant a l'interior del mot com en el contacte entre dues paraules.
No trobarem sons oclusius, fricatius ni africats sonors a final de paraula quan, a continuació, convingui fer una pausa:
club à clu[p] solitud à solitu[t] arqueòleg à arqueòle[k] falç à fal[s] autògraf à autògra[f] goig à go[tʃ]
A diferència dels sons oclusius, els sons fricatius i africats a final de mot són tots sonors quan la paraula que els segueix comença per vocal:
traç estret à tra[z] estret filòsof intel·ligent à filòso[v] intel·ligent raig escarransit à ra[ʤ] escarransit
Tots els sons oclusius, fricatius i africats a final de mot se sonoritzen quan la paraula que ve a continuació comença per un so consonàntic sonor:
tap rugós à ta[b] rugós plat deliciós à pla[d] deliciós abric verdós à abri[g] verdós
traç vertical à tra[z] vertical filòsof grec à filòso[v] grec raig gamma à rai[ʤ] gamma
Com en el context anterior, tots els sons oclusius, fricatius i africats se sonoritzen quan, a l'interior del mot, van seguits d'un so consonàntic sonor:
cabdal à ca[b]dal maragda à mara[g]da afganès à a[v]ganès esbarzer à e[z]barzer
Totes les assimilacions del punt d'articulació que s'expliquen a continuació es produeixen tant a l'interior del mot com en el contacte entre dues paraules.
S'esdevé quan el fonema /n/ va seguit d'un so bilabial i, aleshores, s'articula [m]:
enviar à e[m]viar un bolígraf à u[m] bolígraf un violí à u[m] violí un pastís à u[m] pastís
Quan els fonemes /m/ i /n/ van seguits del so labiodental [f], s'articulen [ɱ]:
triomfar à trio[ɱ]far ànim fort à àni[ɱ] fort
confusió à co[ɱ]fusió un full à u[ɱ] full
Assimilació del punt d'articulació dental que es produeix quan els fonemes /l/ i /n/ van seguits d'un so dental i, per tant, s'articulen [l̪] i [n̪] respectivament:
altesa à a[l̪]tesa el tap à e[l̪] tap aldea à a[l̪]dea el delicte à e[l̪] delicte
anterior à a[n̪]terior un tap à u[n̪] tap indicar à i[n̪]dicar un delicte à u[n̪] delicte
Es produeix quan els fonemes /l/ i /n/ entren en contacte amb un so palatal, i, aleshores, s'articulen [ʎ] i [ɲ] respectivament:
àlgebra à à[ʎ]gebra menjar à me[ɲ]jar panxa à pa[ɲ]xa enlluernar à e[ɲ]lluernar
el Lluís à e[ʎ] Lluís en Lluís à e[ɲ] Lluís el joc à e[ʎ] joc un joc à u[ɲ] joc
el nyap à e[ʎ] nyap un nyap à u[ɲ] nyap el xoc à e[ʎ] xoc un xoc à u[ɲ] xoc
Assimilació del punt d'articulació velar que es produeix quan els fonemes /l/ i /n/ duen a continuació un so velar i, per tant, s'articulen [ɫ] i [ŋ]:
alga à a[ɫ]ga ungla à u[ŋ]gla alcalí à a[ɫ]calí cinquè à ci[ŋ]què
el gat à e[ɫ] gat un gat à u[ŋ] gat un cotxe à u[ŋ] cotxe
Cal recordar que el fonema /l/ també es velaritza a final de paraula abans de silenci:
cel à ce[ɫ] abril à abri[ɫ]
I que el fonema /n/ també s'articula [ŋ] en les terminacions -nc i -ng quan la darrera consonant no es pronuncia:
cinc à ci[ŋ] sang à sa[ŋ]
Els sons consonàntics dentals poden assimilar-se a l'oclusiva bilabial o velar següent:
futbol à fu[bb]ol adverbi à a[bb]erbi adquirir à a[kk]irir
Aquesta assimilació del mode d'articulació també es produeix en els grups -tl-, -tll-, -tm-, -tn-, -bm-, -dm- i -cn-:
setmana à se[mm]ana atlàntic à a[ll]àntic ratlla à ra[ʎʎ]a Vietnam à Vie[nn]am
ètnia à è[nn]ia submarí à su[mm]arí admirar à a[mm]irar tècnic à tè[ŋn]ic
Consisteix en la no articulació fonètica dels fonemes /t/, /d/, /p/, /b/, /r/ i /s/:
amb à am[ø] arbre à a[ø]bre prendre à p[ø]endre alt à al[ø]
aquest à aque[ø]t camp à cam[ø] verd à ver[ø] sant à san[ø]
En català central, els fonemes /r/ final dels infinitius i /t/ final dels gerundis s'emmudeixen:
cantar à canta[ø] saber à sabe[ø] servir à servi[ø]
cantant à cantan[ø] sabent à saben[ø] servint à servin[ø]
El fonema /s/ s'emmudeix a final de mot quan la paraula que ve a continuació comença per vibrant o fricativa palatal:
dos rius à do[ø] rius els romans à el[ø] romans
uns xecs à un[ø] xecs els joves à el[ø] joves
L'emmudiment d'aquest fonema pot ocasionar altres fenòmens com la palatalització de /l/ i /n/ davant de palatal:
uns xecs à u[ɲʃ]ecs els joves à e[ʎʒ]oves
Es tracta de la recuperació d'un dels fonemes emmudits /t/, /p/, /b/, /r/ i /s/ arran d'un nou context fònic:
amb il·lusió à am[b] il·lusió aquesta à aque[s]ta sant Andreu à san[t] Andreu sant Antoni à san[t] Antoni
En català central, els fonemes /r/ final dels infinitius i /t/ final dels gerundis se sensibilitzen quan ve a continuació un pronom feble:
cantar-la à canta[r]-la saber-ho à sabe[ɾ]-ho servir-ho à servi[ɾ]-ho
cantant-hi à cantan[t]-hi sabent-ho à saben[t]-ho servint-ho à servin[t]-ho
En el cas dels gerundis, no sempre; depèn, per tant, del pronom feble concret:
cantant-la à cantan[ø]-la sabent-lo à saben[ø]-lo servint-la à servin[ø]-la
És la duplicació d'un so consonàntic.
En ocasions, la duplicació està indicada per la mateixa ortografia:
il·lusió à i[ll]usió addició à a[dd]ició immòbil à i[mm]òbil innocent à i[nn]ocent
No és el cas del dígraf de la doble erra ni de la doble essa, és clar:
irresponsable à i[r]esponsable pressa à pre[s]a
En altres ocasions, la geminació no ve indicada per la grafia, i, per tant, cal recordar que, en mots plans i abans de vocal, els grups -gl- i -bl- s'han de realitzar [ggl] i [bbl] respectivament, i no pas *[kl] ni *[pl]:
segle à se[ggl]e regle à re[ggl]e poble à po[bbl]e amable à ama[bbl]e
segle à *se[kl]e regle à *re[kl]e poble à *po[pl]e amable à *ama[pl]e
Hi ha gramàtiques i lingüistes que consideren geminacions les assimilacions del mode d'articulació, ja que, en certa manera, s'hi produeix la duplicació d'un so consonàntic.